El canvi d’any convida a introduir canvis en les nostres rutines, canvis que, no ens enganem, la majoria de vegades només són declaracions de bones intencions que no arriben a Sant Antoni. En el meu cas, estrén aquesta columna al diari que, en oposició a altres propòsits que sé més efímers –em conec massa bé-, té una clara i ferma voluntat de continuïtat. Un espai on compartir la vida amb els lectors, tot allò que el dia a dia ens posa davant i que, per un motiu o altre, queda fixat a la memòria, mereix una reflexió i, fins i tot, la necessitat de ser dit en veu alta, o per escrit, per a qui ho vulgui escoltar, llegir, aprofitar, beneir o rebatre.
Habitar el temps no és fàcil. La vida no és mai fàcil. Entendre-la és encara més complicat. Ho ha estat sempre però diria que avui en dia encara ho és un poc més. Ja ho sabem: vivim en un món saturat d’informació i, tanmateix, vivim més desinformats que mai. La mentida i la manipulació campen a les totes i de cada vegada es fa més difícil separar-les de la veritat. Es tracta d’una estratègia deliberada per desactivar la resposta dels ciutadans davant les injustícies i els abusos que ens envolten. Ja ho va dir Hannah Arendt a «Veritat i política» (1967): «Mentir constantment no té com a objectiu fer que la gent es cregui una mentida, sinó que ja ningú cregui en res. Un poble que ja no pot distingir entre la veritat i la mentida no pot distingir entre el bé i el mal: un poble privat del poder de pensar.»
Un exemple: Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, ha donat fins a sis versions d’on era mentre la força de l’aigua s’enduia pobles i vides, pobles i vides que ell tenia l’obligació de protegir. Fins a sis versions ha donat per tapar la seva negligència criminal. I, segurament, cap no és certa. Potser no sabrem mai on era o potser la setena versió serà la bona, però ja haurà aconseguit el que volia: fer-nos dubtar. Per sort, l’estratègia és tan barroera, la incompetència tan evident i la tragèdia tan esfereïdora, que el poble valencià, en un exemple de dignitat que hauríem d’agafar de model, no vol deixar guanyar la mentida. Gràcies.
No puc acabar aquesta primera columna de l’any que comença sense recordar dos noms que han estat una part important de les pàgines d’opinió d’aquest diari: els enyorats Joan López Casasnovas i Emili de Balanzó. D’ells, em vull quedar amb la seva mirada lúcida, irònica de vegades, sempre carregada de raons i d’arguments. De veritat.
