Va ser durant el passat 21 de novembre quan el magistrat del Tribunal Suprem José Luis Requero captà l’atenció mediàtica amb un article publicat el mateix dia en què la Secció Quarta d’aquest tribunal deliberava sobre la demanda d’anul·lació del nomenament de Dolores Delgado com a fiscal de Sala Togada. En la seva columna, Requero no només va carregar contra el que considera una amenaça a l’Estat de Dret, sinó que també va augurar un futur apocalíptic per al Poder Judicial a Espanya. No obstant això, la posició del magistrat suscita una crítica profunda: la contradicció entre les seves denúncies i la realitat d’un sistema judicial en què sectors conservadors, lluny de ser les víctimes que retrata, continuen tenint un pes preponderant.
En el seu article, Requero afirmava que el Poder Judicial està sent «colonitzat» per una suposada conspiració de l’esquerra política. Des de la seva perspectiva, s’acosta una acció abusiva (en cast. «tropelía») que eliminarà la independència judicial, prioritzarà la mediocritat sobre el saber jurídic i utilitzarà el poder disciplinari per silenciar els jutges crítics. És, sens dubte, un panorama alarmant el que prediu Requero, però també simplista i profundament parcial. I això m’empeny a demanar: Si és com ell diu, com encaixa aquest discurs amb el fet que, com assenyala Ernesto Ekaizer, l’Associació Professional de la Magistratura (APM) i el Partit Popular han aconseguit imposar la seva candidata favorita com a presidenta del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ)?
Jo tenc la impressió que, lluny de trobar-nos davant d’una institució sotmesa a una colonització ideològica unidireccional, el sistema judicial espanyol continua sent un camp de batalla on els sectors conservadors mantenen una influència significativa, i crec que la narrativa de Requero no només ignora aquesta realitat, sinó que també serveix per perpetuar la idea que qualsevol avenç o canvi promogut per sectors progressistes constitueix una amenaça existencial. I presentar un sector com una víctima indefensa quan, en realitat, continua exercint un poder determinant, és, al meu entendre, una forma d’hipocresia.
El llenguatge utilitzat per Requero en la seva columna és revelador. En parlar de «colonització» i de «botí», el magistrat empra una retòrica carregada de connotacions bèl·liques i emotives que busca mobilitzar els seus lectors. Tanmateix, en examinar els fets, aquesta retòrica es desmunta, perquè la fractura del bloc progressista en el CGPJ i el recent nomenament d’una figura progressista «preferida» pels sectors conservadors per presidir-lo evidencien que les institucions judicials no estan sent capturades per una majoria ideològica homogènia, sinó que estan immerses en una lluita interna pel poder.
Diguem, tanmateix, que l’ús d’un discurs alarmista per part de figures com Requero té implicacions profundes. En primer lloc, contribueix a polaritzar encara més el debat públic sobre el sistema judicial, presentant qualsevol crítica o reforma com un atac frontal a la independència dels jutges. I en segon lloc, perpetua la idea que certs sectors tenen un monopoli sobre la defensa de l’Estat de Dret, ignorant les aportacions i preocupacions legítimes d’altres actors.
Un dels aspectes més problemàtics del discurs de Requero és, en efecte, l’ús de la independència judicial com a argument central. Si bé és indiscutible que la independència judicial és un pilar fonamental de l’Estat de Dret, també és cert que aquest concepte ha estat instrumentalitzat per diferents actors per defensar els seus propis interessos. I al meu entendre, la defensa de la independència judicial no pot ser creïble quan es realitza de manera selectiva, ignorant els biaixos i les pràctiques que també comprometen aquesta independència des de sectors conservadors, que Requero omet al seu article, cosa que no és acceptable en una reflexió honesta sobre com la politització del sistema judicial és un fenomen que afecta tots els sectors.
El discurs de Requero també planteja qüestions més àmplies sobre el paper dels jutges en la construcció de confiança pública en el sistema judicial. Perquè en adoptar un to tan marcadament polític, el magistrat corre el risc d’erosionar la percepció d’imparcialitat que hauria de caracteritzar els jutges.
No oblidem que la independència judicial no és tan sols una qüestió d’estructura institucional, sinó també de percepció. I això fa que, quan figures com Requero empren la seva plataforma per emetre judicis tan contundents i polaritzants, minen la confiança en la justícia i contribueixen a la deslegitimació del sistema en el seu conjunt.
Crec, doncs, que si volem avançar cap a un sistema judicial veritablement independent i equitatiu, és fonamental que tots els actors implicats, inclosos els jutges —sobretot els jutges—, adoptin una postura de major coherència i autocrítica. La hipocresia de denunciar la politització del sistema judicial mentre s’ignoren o es justifiquen les pròpies pràctiques que hi contribueixen no és tan sols contraproduent, és també deshonesta.
