Reclam de consens, crida a la moderació en la política i a la necessitat de treballar tots junts per al bé comú. Unes boniques paraules. Les va pronunciar dimarts el rei Felip VI des d’una sala més gran que bona part dels pisos del país, mentre vostè col·locava l’embotit amb pretensió estètica gurmet, escalfava el pollastre farcit, besava la cunyada que sempre fa tard entre altres qualitats irritants o patia per recol·locar les cadires perquè al final sí que ve la parella de la neboda.
Va ser poc original el monarca. Paraules similars van ser pronunciades ja en les seves investidures per Héctor Pons («me pos a disposició de l’oposició per cercar consens»), Adolfo Vilafranca («governarem per a tots, amb sentit comú i moderació») i Marga Prohens («treballaré contra les divisions»), fa un any i mig, a l’estiu, sense la càrrega extradolça del sentiment nadalenc. Aquests tres, com també Pedro Sánchez, tenen en comú que ocupen els seus càrrecs en minoria (el Rei no ho sabem), que necessiten pactar per aprovar les seves decisions i que els està costant molt fer-ho. Dos no tenen pressupostos per a 2025 i l’altre els acaba d’aprovar en una votació amb la legitimitat en la línia del fora de joc.
Açò demostra que els protocol·laris parlaments de bones intencions i precioses paraules, tan recurrents en la teoria com ignorades en la pràctica, són exercicis ornamentals de caducitat curta. Perquè xerrar, fer un discurs sense cap impacte al BOE, és molt fàcil, però dialogar, cercar acords reals cada dia, és molt complicat. Alguns ho fan amb poc convenciment. Altres ni ho intenten. A l’enemic, ni aigua. Massa tensió i línies vermelles.
Hem d’assumir que ara mateix la societat no està preparada per a governs en minoria. I lament comunicar-li, sa majestat, que, en part, és així perquè molts dels seus súbdits tampoc no estan ara mateix massa predisposats al consens, la moderació i la serenitat en la gestió pública. Ho demani millor als seus col·legues d’Orient, a veure què.
