Ha arribat el fred! No és rigorós, aquí és rar estar sota zero, emperò si hi afegim el vent del nord amb l’aire congelat en les seves ràfegues, sí que ens deixa un fred intens i gèlid.
Els durs de pell són immunes a les temperatures baixes i suporten sense passar cap pena els dies forts, però els fredolecs/gues, els que són sensibles al fred el pateixen i no diguem res dels que són fredolics, aquests en tenen sempre i necessiten d’escalfar-se. És prest i treuen de l’armari la manteta, el ‘sau’, l’abrigot i la roba gruixada d’hivern per defensar-se del fred.
Fa anys en alguns oficis es suportava a la intempèrie el fred humit durant hores, fet que provocava -sobretot a les mans, peus, orelles o la punta del nas- envermelliment i inflamacions a la pell, que feien un maler i una picor rabiosa. Aquestes molestes irritacions eren conegudes com a ‘sedes’.
Tenim diverses maneres d’anomenar la fredor intensa: «fa un gel», «fa un fred de mil dimonis», «fa un fred que talla» i també expressions exclamatives col·loquials amb el verb fotre com, «fot un fred de collons!», «fot un fred que t’hi cagues!» o fent gràcia «fot un fred que arrufa sa tita!».
També he sentit a dir el castellanisme «fa rasca» per referir-se a un fred viu, penetrant, subtil. Per expressar que fa un temps que deixa gelat, fora del normal i es sent intensament diem que «fa un fred que pela», una de les dites més peculiars de l’ idioma català. De la infantesa record quan deies «tenc fred!» i la simpàtica resposta mostrant indiferència al teu patiment era: «idò estreny es culet!».
La nit de Nadal és nit màgica i de pau. Ens recorda que els desitjos més impossibles poden fer-se realitat, com que la guerra i el militarisme deixin pas a la concòrdia. En tot cas, guardeu-vos del fred, tingueu un bon Nadal i bones festes!
