En el passat article, vaig recordar i recopilar al peu de la lletra, una primera part, del que me va contar en Moll de la seva primera estada a casa de M. Alcover. Idò avui, en aquesta segona i darrera part d’aquells records del passat, posarem el punt final.
I diu en Moll: Després d’haver anat a estirar ses cames i berenar, per a mi començava el treball de cada dia, estudiar, escriure, de preparació o revisió de materials lingüístics, continuava fins a la una, que era l’hora de dinar. El matí jo quedava tot sol en el despatx l’hora o l’hora i mitja que Mossèn Alcover assistia al cor; quan en tornava, es posava a treballar i no ho deixava fins a la una en punt. Dinàvem i, si era d’estiu, ens preníem una estona de repòs: ell feia una becaina o conversava un poc amb mi, i jo armava també conversa amb en Joan i na Damiana. Si era d’hivern anàvem, com he dit, fins al cap del moll i tornàvem.
He d’advertir que, el temps de dinar, a penes parlàvem, perquè en Joan s’asseia a la taula, amb un llapis en la mà, i ens llegia un llibre o revista que interessava especialment al canonge, i aquest, en sentir un mot o frase que li cridà l’atenció, deia: «Apunta». En Joan assenyalava marginalment allò que calia, i seguia llegint i «apuntant» fins que el nostre dinar era acabat.
LA MEVA JORNADA DE TREBALL. A les tres ens tornàvem posar en feina, i fins a les nou, que era l’hora de passar el rosari i sopar. Després de sopar, mossèn Alcover feia les seves devocions de la nit, i a les deu es ficava al llit, amb recança de deixar la feina i amb desig de sentir prest el despertador.
La meva jornada de treball era intensa, però jo m’hi trobava bé, perquè la feina m’agradava, havia pres l’estudi filològic amb vertader engrescament, i, a més, treballava sense intromissions de l’amo, qui, veient que jo m’ho prenia seriosament, em posà tota la confiança i em deixava fer feina així com jo volia; podia canviar de treball sempre que en venia bé, fora de quan hi havia alguna cosa urgent a la qual calgués supeditar les altres ocupacions. El que aquell home volia era que jo estigués sempre ocupat, que no perdés gens temps; i veient que això s’aconseguia sense dificultat, ell estava satisfet i jo també.
Quant al tracte personal, no em podia queixar. L’alimentació era abundant i saborosa; la meva cambra era còmoda i clara; en una cambra immediata hi havia un bany a la meva disposició. En Joan i na Damiana em tractaven com un senyor de la casa, i, si qualque vegada em trobava empiocat o malaltejava, em cuidaven amb tota l’atenció de persones de família. Ara, breument, anirem a veure, com eren en Joan i na Damiana.
EN JOAN I NA DAMIANA. Mossèn Alcover tenia al seu servei aquesta parella, que formaven un equip de treball domèstic molt complet. Quan jo vaig arribar a la casa, eren joves d’una trentena d’anys; robusts, honrats, feiners. No tenien infants, ni en podien tenir, a causa d’una operació quirúrgica que la dona havia sofert.
En Joan Riutort i Lliteres era un home més alt que baix, de cara seriosa i d’aspecte reposat, però en realitat era iràscible, d’un amor propi molt exacerbat i d’una caparrudesa molt closa. Era un pagès de Petra, trasplantat a Ciutat des dels dotze anys per posar-se al servei del vicari general, que en aquell temps era mossèn Alcover, havia pres bé de lletra, escrivia amb bona cal·ligrafia, i era afectat de llegir coses d’història de Mallorca, però la seva cultura era magreta.
Na Damiana Segrera i Puigserver era una pagesa ben plantada, carnosa, nerviosa, d’un aire marcadament voluptuós, de caminar ràpid i resolt, de xerrameca abundant i plena d’exageracions. Era nada a Sineu, però havia passat la infantesa a Campos, i de granadeta vingué a sevir a Ciutat, fins que, casant-se amb en Joan, va anar a servir l’ex vicari general. Era molt activa i servicial, i d’una netedat extremada. Val a dir que na Damiana era extremada en tot, fos el que fos. La part cultural era més negativa: era analfabeta.
Amb aquella parella, mossèn Alcover tenia resolts tots els problemes domèstics. Na Damiana era bona cuinera i bona adesadora, i amb l’ajuda d’una jornalera eventual per fer bugada, cosir i planxar, quedava atesa la part d’alimentació, vestuari i neteja de la casa. En Joan feia de criat, d’escolà i d’administrador, no sols de l’economia casolana, sinó també de les publicacions del canonge, i quan vengué l’hora d’ordenar dins les calaixeres els milers i milers de cèdules per al «Diccionari Alcover Moll». En Joan va dirigir aquesta feina, realitzada per quatre o cinc senyoretes, que ell havia ensenyat i triat, per aquesta tasca.
Avui, estimats llegidors d’aquest diari MENORCA, posaré es punt final en aquestes recopilacions, recordant aquelles xerrades, que en temps passat, vaig escoltar de l’enyorat, i recordat, gran filòleg Francesc de B. Moll, missatge de principi i l’amo del final, del gran «Diccionari C. V. B. Alcover Moll». Voldria haver estat encertat, i no cansat amb aquesta senzilla i breu explicació, en la qual, sols he intentat llevar sa pols en aquests vells records.
Fins un altre dia.
