Un interlocutor molt proper em fa arribar una ressenya de Julien Damon publicada a «La bibliothèque de Telos» sobre el darrer llibre de Jérôme Fourquet, «Métamorphoses françaises. État de la France en infographies et en images», Paris, Seuil, 2024, en el qual ofereix un retrat sorprenent de les metamorfosis que ha sofert el seu país, que l’autor destaca amb gran habilitat.
Aquest nou opus confirma la qualitat d’una orientació i una metodologia per desxifrar, amb xifres i fets significatius, els grans canvis d’un país que es descristianitza, s’americanitza i es polaritza. Sobretot, experimenta una transformació profunda.
La introducció comença traçant un paral·lel entre el cas de Gabrielle Russier, l’any 1969, i una singularitat del matrimoni presidencial. Gabrielle Russier, una professora que mantenia una relació amb un dels seus alumnes menors d’edat, va ser condemnada per la justícia i es va suïcidar. Avui, la diferència d’edat entre Brigitte i Emmanuel Macron pot haver generat comentaris, però ja no té el caràcter escandalós del tràgic cas que va commoure el president Georges Pompidou. Fourquet sap trobar aquestes comparacions i les paraules adequades per descriure hàbilment transformacions de gran abast.
Vegem alguns exemples dels punts que Fourquet aprecia especialment, i comencem per l’estudi dels noms propis, que resulta molt revelador.
L’any 1918, els nounats es repartien entre 1.600 noms. El 2021, l’elecció dels pares gairebé s’havia multiplicat per 10: es van donar 13.500 noms diferents. El 1918, el nombre de fillets a qui s’assignava un nom àrabo-musulmà era minúscul. El 1945, només el 0,2% dels nounats en rebien un. El 1983, la xifra era del 7%. El 2021, superava el 20%. Encara que els puristes dels conceptes i les categories puguin discutir detalls metodològics, res ens impedeix concloure que aquestes magnituds són vàlides. Aquest indicador reflecteix clarament una gran transformació.
Pel que fa a la família, Fourquet recorda tendències que tothom hauria de tenir presents. El 1980, el 10% dels fillets naixien fora del matrimoni. Aquesta proporció havia canviat poc durant el segle XX, excepte durant les dues grans guerres. En quatre dècades, la proporció dels fills que, tradicionalment, els codis tractaven d’il·legítims o naturals ha crescut cada any. El 2022, el 65% dels naixements van tenir lloc entre pares no casats (parelles de fet o en unió lliure). Val a dir que França és líder mundial occidental en aquest aspecte. Mirant, doncs, els fills petits, que encarnen el futur, es constata, amb el declivi del baptisme, aquesta descristianització, que no equival, però, a una secularització del país. El 1960, quatre de cada cinc fillets de 0 a 7 anys estaven batejats. Avui, només un de cada quatre ho està. En l’àmbit espiritual, els francesos es diversifiquen. Més enllà de les grans religions, Fourquet destaca la creixent importància del xamanisme, la bruixeria i el ioga, que ara és practicat ocasionalment per una cinquena part dels francesos i una quarta part de les franceses. Segons Fourquet, França viu ara un «maelstrom espiritual».
Una evolució eloqüent, que combina qüestions filosòfiques fonamentals amb la percepció del cos (en un país on més d’una de cada cinc persones porta almenys un tatuatge), és la relativa a les cerimònies funeràries. Igual que amb els naixements fora del matrimoni, els canvis són recents i han avançat ràpidament any rere any. La progressió de la cremació és una de les transformacions socials més importants en curs. El 1980, només l’1% de les cerimònies eren cremacions; avui superen el 40%. Aquesta ràpida evolució, amb implicacions notables en molts àmbits, reflecteix profundes transformacions en la representació de la mort.
Fourquet es refereix també a canvis en el món socioeconòmic als quals no em referiré per mor de l’espai que ha d’ocupar aquest article, però també —i sobretot— perquè el que vull destacar és que, segons ell afirma, l’abandó del cristianisme no condueix, com algú podria esperar, a la secularització, aquesta que s’inicià bàsicament a partir del segle XVIII amb la Il·lustració, i ha avançat de manera imparable fins als nostre dies afavorint, en una primera etapa, un gruix de creences col·lectives que podríem denominar de substitució, tan potents al llarg dels segles XIX i XX, com van ser el radical-socialisme, el socialisme, el comunisme i el gaullisme a França; el laborisme i el conservadorisme a la Gran Bretanya; i a Alemanya, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana.
Avui hem passat ja a un nou estadi evolutiu de la secularització, en el quan els costums i els valors heretats de la religió cristiana, que les ideologies d’alguna manera havien assimilat en substituir-la, s’atenuen i acaben per desaparèixer. És aleshores quan sorgeix el que avui estem vivint, una realitat que Emmanuel Todd descriu com el «buit religiós absolut», amb individus que no sols han abandonat la religió com a substrat de la seva existència, sinó que també acaben privats de tota creença col·lectiva de substitució, perquè les ideologies a què m’he referit també han desaparegut o són camí de desaparèixer. En aquest darrer estadi —l’actual a l’Occident segons Todd— l’individu es troba privat de tota creença col·lectiva, i això vol dir que els valors (del cristianisme o de les ideologies que el van substituir) ja no importen. Potser és aquesta la causa que, com indica Fourquet, els francesos han deixat de creure en Déu però no s’han secularitat. Prefereixen anar veure bruixes i xamans.
