Per si qualcú no ho sabia, vull recordar que un servidor és un clar exemple de desordre arxivístic; tenc un caramull de llibres, articles i altres documents absolutament il·localitzables. Per açò, es produeixen serentipies, és a dir, trobar una cosa quan en cerques una altra que no surt perquè s’ha amagat entre altres arxius tant físics com informàtics.
Dic açò a causa del fet que, fa uns dies, entre el caos de la meva biblioteca va aparèixer un llibret titulat «Retazos Periodísticos» amb un subtítol «Antonio Verger Canals», absolutament oblidat i publicat l’any 1992 per la editorial Nura. La reacció mental va ser immediata; ell era «es periodista», com es va presentar un fosquet a un bar de Maó que a finals dels anys 60 del segle passat era el de més fama entre els joves «progres». El bar es deia Pigalle, gestionat per un barman, crec recordar d’origen madrileny, amb una positura com de majordom anglès, silenciós i atent. Crec que encara funciona, però d’una altra manera al carrer del Bastió de Maó. Han passat més de 60 anys...
Jo no sé si era l’únic periodista amb carnet oficial (o no) que hi havia al MENORCA, però cal esperar que Miquel Àngel Limón Pons en la seva condició d’historiador d’«Es Diari» en ho podrà aclarir. Una secció del diari que duia el títol genèric de «Dígame...» era la plataforma on entrevistava gent destacable d’aquells temps, en total una cinquantena d’entrevistes d’allò més polides.
Com a detalls, citaré el primer entrevistat José María González Ruiz, «el canónigo rojo», conegut per Cheua (any 1967), a qui vaig sentir citar a Santiago Carrillo per primera vegada a una anada a Favàtitx, amb Josep Seguí i altres avançats per a l’època. Altres entrevistats joves (menys de 35 anys) tots ells publicats els anys 1973 i 1974, van ser Pere Gomila, Pau Faner, Josep Mascaró Pasarius , Joan Pons Álvarez , Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Sebastià Llufriu, José Antonio Fayas Janer, Josep Maria Quintana, Joan C. de Nicolás, Dolorita Boettcher o Gabriel Ferrer entre d’altres més granats, com ara Miguel Alejandre Monjo, Roberto Coll-Vinent, Paco Sans Huguet, o Deseado Mercadal. Uns treballs periodístics plens de frescor escrits ara ja ha fet mig segle.
Record respectuós per «es periodista».
