Complit un mes des de la catastròfica tempesta del llevant peninsular, mentre els experts comencen l’avaluació dels danys i la població fa dol i tracta de recuperar llurs propietats, no falta qui examina la desgràcia des d’altres paràmetres. Ja fa molts anys d’aquella tràgica riuada del 1957 que inspirà aquella cançó d’en Raimon on, guitarra en mà, advertia que al seu País, «la pluja no sap ploure». De fet, ens referim a un fenomen habitual al qual la població sol fer front amb senzilles mesures preventives com seria disposant sacs a les portes de llars i comerços arran de carrer. Però en aquest cas, quan un diluvi llença més de quatre-cents litres per metre quadrat en mitja hora, per força ha de provocar al seu pas la ruïna de nombrosos edificis i cultius, a més de la possible pèrdua d’éssers humans.
Però, com sabem, la magnitud de la recent tragèdia ha estat infinitament superior.
Com va manifestar Salvador Lara, degà dels arquitectes del País Valencià, a l’inici d’una exposició dels fets a la recent assemblea general del col·lecti celebrada a Madrid, la pluja no «plou» igual a les muntanyes que a la plana.
En els pobles de la serra que voreja l’horta valenciana, explicava l’arquitecte, l’aigua acostuma a baixar a gran velocitat per les torrenteres els llits de les quals, per altra part, hauria de trobar-se net de branques i formigó, com indicava fa uns dies Miquel Camps a les planes d’aquest mateix diari1. En qualsevol cas, les onades castiguen les construccions aixecades en els límits dels torrents on aquesta vegada causaren la mort de divuit persones, és a dir, menys d’un deu per cent del total de finats.
Ben al contrari, a la plana horticola la pluja s’escampa, «plou a manta» com diuen els paisans. Una làmina d’aigua sol inundar aquest territori sense relleus on s’han comptabilitzat més de dos-cents morts o desapareguts.
Segons el ponent, una observació més detallada ha permès comprovar un fet sorprenent. Es tracta dels diferents nivells assolits per les aigües en els carrers d’un mateix veïnat. Així, mentre en unes vies la cota de l’aigua arribà als dos metres d’alçada, en altres no va passar dels habituals trenta centimetres. Què hi ha darrere aquest fet? Quin agent va provocar tal diferencial?
La resposta són els cotxes. Les barreres formades pels vehicles dipositats a la via pública han estat letals, protagonistes o col·laboradores necessàries en aquesta espantosa catàstrofe valenciana.
És sabut que, a partir dels trenta centímetres, el volum d’un corrent d’aigua s’emporta els vehicles que troba al seu pas. Els cotxes floten. Així va ser que a les petites viles de l’horta llevantina, quan nous obstacles van aturar la «navegada» de bona part dels cent vint mil cotxes sinistrats, es formaren aquestes terribles encluses de piles de metall que els mitjans ens han mostrat. Com és obvi, la pressió del líquid embassat va fer esclatar tota classe de portes i tancaments d’habitatges i locals, omplint de fang garatges soterrats i tot buit que trobés al seu pas fins a ofegar les vides de tanta població desprevinguda.
Davant els fets, al mateix temps que la societat civil i l’exèrcit tracten d’estabilitzar la situació, reallotjant els damnificats, reparant les infraestructures malmeses, netejant els milers de tones de fangs en cases, places i carrers, el degà dels arquitectes valencians es demanava pels objectius de la reconstrucció en aquest territori arrasat. És raonable construir de nou a les zones més castigades i on es comptabilitzen més de quaranta-cinc mil llars afectades? Cal insistir en un model urbanístic que ha fet dels cotxes aparcats en els carrers les eines d’una massacre? No és ara el moment d’avançar vers altres estratègies d’implantació urbana?, es demanava per concloure el degà.
Una vegada més, les llàgrimes no han de privar la visió. Les lliçons de València ens recorden que l’arquitectura i l’urbanisme tenen un paper fonamental a la seguretat i la qualitat de vida de les persones.
