En el capítol anterior, al despatx del conseller de la cosa a les Illes Tropicals no hi havia manera de governar. Encara quedava porqueria pertot, de la festa de premiar el batle que beneïa piscines fent veure que eren cisternes. I el batle premiat, que no hi havia manera que se n’anàs, de tant que li agrada que li facin fotos.
Així és que el conseller va dedicar el matí a la lectura de notícies, que el seu assessor en Juan Pelayo li cantava amb la por al cos, perquè quan no li agradava la notícia, el conseller s’emprenyava. I és que l’homo no volia sentir que ja hi comença a haver mobilitzacions per l’abús dels lloguers; i a favor de la dimissió i presó del president de la comunitat autònoma de les Inundacions Sense Avisos.
En canvi, trobava magnífica la cacera judicial contra el president Xanxes, que tot sigui dit, sembla copiada de la que hi va haver, i continua.., contra els independentistes catalins. I mira que ho era de ben vista, aquella, tant pel senyor Racoi com pel senyor Xanxes...
Ara bé, la notícia que més va agradar al conseller va ser com està pujant la renda per càpita de les Illes Tropicals gràcies als falsos nous residents que hi compren cases (el 38 % de les que es venen) a preu d’or, mentre els indígenes, que es fotin.
Però hem de rallar d’avui i la veritat és que el conseller ha començat de molt bon humor. Ja ha aconseguit que el batle de les piscines/cisternes se’n torni a l’Illa del Nord, amb la promesa que allà li continuaran fent fotos. I recuperada la pau, sembla que totes les accions polítiques de la setmana van per bon camí.
Tenim l’informe del nostre espia, que va entrar a la conselleria amb l’excusa que era un científic de la llunyana ciutat de Patxaran que havia descobert que fa quatre mil anys raó ja s’escrivia rahón i que s’ha autoeditat un llibre que ho explica amb tota casta de detalls.
- Governar en aquestes Illes, és una festa -va dir el conseller posant ulls de mussol a l’assessor-. Mira com me pujaran ara es plus. Aquest mes cobraré una picossada!
I com que en Juan Pelayo no responia, potser molest perquè a ell no, na Nataixa va saltar des del seu cau:
- Ben igual que a la comunitat autònoma de les Inundacions Sense Avisos, que encara tenen fang per tots els carrers i el govern ja s’ha apujat els sous...
- Mem, Nataixa -la va recriminar el conseller-, hauràs de reconèixer que noltros mos pujam el sou sense necessitat d’inundacions. I és que en això des comptes s’ha de ser molt primmirat. Ho feim molt bé a l’Illa del Nord. Allà, per evitar errors, cada dia repartim més doblers a dit. Per cert, Juan Pelayo -va continuar el conseller-, m’has de tornar a dir què és de nom el president que tenim en aquella illa, que mai no me’n record.
- Ho he de mirar, conseller -va reconèixer l’assessor-, perquè ara mateix jo tampoc no me’n record.
- Quina setmana triomfal que hem tingut! -va continuar el conseller mentre s’eixarrencava-. Hem votat tots els despropòsits de s’altre partit nostro i ara podem dir que mos vam equivocar i que rectificarem. I així ells queden en evidenci i noltros més guapos que mai.
- I tant, conseller -va respondre l’assessor, ara més animat-. Però no es pot pensar les felicitacions que hem rebut per açò de poder edificar en zones inundables. I a les àrees protegides. I per legalitzar tot allò que sigui il·legal. Tots els canalles de les illes i de l’estranger estan encantats.
- Però que no han dit -va intervenir na Nataixa- que tot ha estat un error a l’hora de votar i que ara recularan?
- Bono, bono -va respondre el conseller mentre ell i l’assessor es posaven a riure.
- Què vol dir -va insistir na Nataixa-, que no va ser un error?
- Ai Nataixa -va replicar el conseller mentre sospirava-, tu sempre vols saber més de lo que toca.
I mentre feia un badall, va afegir:
- Me sembla que me’n vaig a descansar, que de política per avui ja n’hi ha prou. Els falsos residents que s’ho queden tot, fan que sembli que la renda per càpita de les Illes puja. I votant sense mirament, tenim a s’altre partit nostro content. Què més hauríem de voler?
I ja se n’anava a ca seva, amb el llibre del científic de Patxaran davall el braç, quan en Juan Pelayo va fer un crit i li va mostrar el mòbil:
- Conseller, conseller, miri que m’acaba d’arribar! Que s’altre partit nostro diu que si feim reculada amb els disbarats que vam votar, ells no mos voten la pujada del plus...
I el conseller es va posar les mans al cap mentre li queia enterra el llibre.
