Sona el telèfon. Número desconegut. Desconfies. Després de milers de venedors «mi nombre es y le llamo de» i avisos d’estafes, desconfies. Però, i si és important? O la tarjeta del Hormiguero? Que m’enviï missatge si vol cosa.
Llogar un cotxe. Bona oferta a internet. Desconfies. No me cobraran després un assortit d’extres i assegurances? Mires l’espessa lletra petita que sembla escrita en búlgar. Fa por, però pillar ofertes permet estalviar i presumir a la feina...
Al banc. Un producte nou. Desconfies. Té comissió? No, te diuen. A saber. I té risc? No, cap, però... Quina ràbia els peròs.
Esclata-sangs barats al súper. Desconfies. Deuen tenir cucs.
Desconfiar de tot és cansadíssim. No desconfiar és un risc.
Ha de venir a casa un manobre. Demanes pressupost i el vols firmat amb sang davant notari.
Desconfies. Com si cada constructor fos Vito Corleone.
Per qualsevol cosa ja te demanen paga i senyal. Desconfien.
Ahir va ser el Black Friday. Són les rebaixes de sempre, però amb nom que sona a cançó de The Beatles i importades d’USA, com les graduacions dels fillets cada mig any o el Halloween que irrita els bunyolistes (encara ens resistim a tenir pistoles al caixó de les eines, a menjar crema de cacauet i ni volem sentir xerrar de sopar amb la cunyada un dijous perquè és Acció de Gràcies).
El Govern i l’OCU diuen que hem de desconfiar. També! Que la majoria dels descomptes no descompten res. Un flac friday. Demana tiquet. Comprova. Compara. Repassa. Quina tensió. Necessites un detectiu només per comprar un abric.
A les eleccions hi ha qui anuncia rebaixes d’impostos. Descomptes. I que al mateix temps seran austers, eficaços, conciliadors i simpàtics. Molts no desconfien. Endavant amb el Black Friday impositiu. Després els abaixen poc, res o els pugen. I a més és la crispació de sempre. I l’austeritat són més dietes i subvencions. I l’eficàcia són greus errors en votar coses molt serioses. Un altre flac friday.
