Amb el títol de «Llengua i dialecte» Francesc de Borja Moll en feia una introducció prou clara al llibre de «Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears», en la qual discernia el sentit dels termes: «Entre llengua i dialecte no hi ha diferència material, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot llenguatge natural és llengua i dialecte; (...) Així, podem dir que el castellà típic de Madrid és una llengua si es compara amb el francès que es parla a París, però és un dialecte si el consideram en relació amb el castellà que es parla a Santander o a Burgos; anàlogament, el mallorquí -entengui’s també menorquí i eivissenc- és una llengua si el miram en relació al castellà, a l’italià o al francès, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al català de Barcelona o al valencià». L’oposició menorquí-català és un invent polític que pretén negar la catalanitat lingüística i històrica de la societat menorquina. Que a Menorca parlam en menorquí? És clar que sí! I com més menorquí rallem, (parlem, xerrem...) més català serà.
Una de les manipulacions sobre la llengua pròpia ve donat pel populisme polític dels qui, de fa anys, s’enceguen a falsejar la història amb consignes i campanyes acientífiques; amb invencions de falses gramàtiques menorquines, o amb la repetida mentida d’acusar Pompeu Fabra d’imposició per «catalanisar» les Illes. Són els que ara, des de les institucions, afirmen que el perill del català de Menorca és a causa del català de Barcelona. Una altra monumental falòrnia! Deu ser per açò que en la seua croada catalanòfoba remarquen, en algunes publicacions, allò d’«Edició en Menorquí». Fabra mai no va imposar res a les altres regions de parla catalana. Tot el contrari. Fabra proposà una depuració lingüística i procurà d’aconseguir la unificació de la llengua (normativa, literària, culta) amb tot el respecte als territoris i sense desmerèixer les formes pròpies del català de balears i valencians. Ho deixa ben clar quant a la codificació de la llengua: «No es pretén de supeditar cap varietat a una altra». («La llengua catalana i la seva normalització». Edicions 62. 1980).
Tota aquesta tasca d’endreçament normatiu i depurador del català de les Illes Balears l’engegà Francesc de B. Moll amb la seua gramàtica. Unes normes amplament acceptades a les Illes per centenars d’escriptors i ben visibles en les seves obres. La menorquinitat del nostre parlar no es basa sols en l’article salat (altrament ben català: prové de l’Empordà!). En aquest sentit, llegir Joan Ramis és enriquidor. De fet, els qui fan notar que escriuen o editen «en menorquí», ho fan utilitzant la gramàtica catalana, fins i tot en la morfologia del català continental. Quina contradicció! Per tant no parlen d’estructura lingüística, ni de metallenguatge, ni de trets dialectològics. No em puc imaginar, per exemple, «Bodas de sangre», de García Lorca, en una «Edición en andaluz».
Les iniciatives contra la denominació de la nostra llengua és una campanya política que va en contra del terme «català» (i de Catalunya). Fixau-vos com han manipulat aquesta qüestió a Viquipèdia. En cercar-hi l’entrada «Ciutadella de Menorca», a la part que explica la història, fa un temps hi posava: «...Posteriorment, el rei Alfons III, el 1287, la va conquerir i repoblar amb bona gent del nord de Catalunya». La catalanofòbia imperant ha substituït tot el que fa referència a Catalunya o català. Les modificacions queden enregistrades a l’historial. Ara diu:«... la ciutat va ser reconquerida pel rei Alfons III l’any 1287 i posteriorment, repoblada per habitants de (l nord de Catalunya) Mallorca que provenien d’altres dominis de la Corona d’Aragó, com l’Occitània, l’Empordà i Gènova d’entre d’altres». Aquestes fonts haurien de ser blindades per les institucions, ja que a través d’aquest portals les empreses de comercialització de destinacions (visites, viatges, rutes, excursions...) en fan ús per als seus relats sobre costums, tradicions o història del lloc.
De ver qualcú pot creure que ens parlen de llengua? Només expressen catalanofòbia. I la llengua és el primer exponent d’aquest trist autoodi.
