Treballadors que porten anys vivint a Menorca han de marxar per no poder pagar els lloguers actuals ni comprar una casa donada la pujada dels preus dels habitatges a l’illa. Els nostres joves també tenen problemes per a independitzar-se i la dificultat és trobar una casa que puguin pagar.
Menorca necessita gent jove, necessita treballadors ben formats que siguin competents pels diversos llocs de feina que s’ofereixen a l’illa, gent jove amb il·lusió i ganes per a innovar i millorar els productes que fabriquem. Però aquests joves que tant necessitem han poder tenir un vida digna amb un sou suficient i ... una casa per viure.
Els centres de les nostres pobles han guanyat estèticament, han comprat les cases més polides gent rica, generalment estrangera. Són gent que restauren els edificis amb molt de gust i inversió, però les cases estan tancades bona part de l’any perquè tant sols venen a les vacances. Algunes vegades també compren les cases per convertir-les en hotel de temporada o per lloguer turístic, amb la qual cosa ni quan estan obertes són accessibles als menorquins.
Així hem arribat a tenir uns centres urbans més restaurats i estètics però inaccessibles pels habitants de Menorca i buits i ben morts a l’hivern. Tot això és el resultat lògic de la especulació amb l’habitatge. És això el que volem? Volem tenir cases molt ben recuperades i estupendes que estan tancades casi tot l’any? Volem més hotels i apartaments de lloguer turístic? Donat que els ciutadans de l’illa no poden accedir a un habitatge no hem d’augmentar l’oferta turística, hauria d’estar prohibit i perseguit. L’habitatge pels menorquins ha de ser la prioritat bàsica i, a la vegada, procurar tornar la vida als centre dels pobles.
Les cases antigues dels centres urbans de Menorca són generalment molt grosses, tenen tres plantes i una superfície de més de docents metres quadrats. Avui dia que les parelles no tenen molts fills no han de mester una casa gran que difícilment és sostenible per a la gent treballadora. Fer de les cases grans, pisos més petits amb uns requisits arquitectòniques imprescindibles: llum natural, un mínim de metres quadrats i els elements que ha de tenir qualsevol casa ..., han de permetre la conversió d’una casa gran en pisos. Per a persones que viuen soles o tan sols en parella, no es necessiten 100 m2, segurament amb 50 o 65 m2 és suficient i, si tenen un fill, potser un poc més gran. Quan vaig venir a viure a Menorca amb la meva parella el pis tenia 60 m2 i era fàcil de netejar, d’escalfar, ... . Així es podrien crear molts habitatges sense menjar sòl.
Evidentment, s’haurien de mantenir les façanes i si la casa està catalogada pel seu valor arquitectònic s’hauria de preservar i conservar tant l’exterior com l’interior.
Potser fa un mes vaig llegir a «Es Diari», un escrit d’un representant d’una companyia important d’hotels que reclamava a l’administració que fes més habitatges i així facilitar la contractació de personal. Voldria recordar a aquests hotelers i altres empreses de temporada que actualment paguen un sou baix, també els voldria recordar que tan sols paguen els sous als seus treballadors al voltant de mig any i que la resta de l’any paguem entre tots el miserable sou que els queda a la temporada baixa a través de l’atur. Segurament les empreses de temporada fan un bon negoci, però les rendes anuals dels seus treballadors són de subsistència, quan no de pobresa. Crec que en lloc de demanar que els contribuents també paguem els habitatges als seus treballadors seria hora començar a exigir als empresaris turístics que paguin de forma progressiva als treballadors tot l’any i també que la seva companyia els construeixi apartaments per viure si és necessari. Probablement els propietaris de les empreses de temporada diran: «Si ho haguéssim de fer com tu dius, no ens sortirien els números!»»... , bé, si no podem trobar una solució per a complir amb les seves responsabilitats socials, segurament serà perquè l’oferta és sobredimensionada, cosa que caldria corregir, o potser el seu no és un bon negoci.
Com van dir els economistes Miquel Puig i Carles Romero a les seves conferències sobre turisme a l’Ateneu: no hem de dimensionar la illa, pel que fa a infraestructures, serveis i oferta hotelera, als mesos de juliol i agost, cal dimensionar-la al mes de juny que és quan també tenim turistes però la situació no és angoixant. Això no s’aconsegueix d’un dia per un altre, cal seguir un procés, consensuat, planificat, llarg i constant de reduir l’oferta i anar cap a l’excel·lència de l’oferta que quedés. Això permetria pujar preus als mesos de juliol i agost, allargar la temporada, pujar sous... A la vegada i sense esperar gaire, hauríem d’exigir als turistes que tenguin cura i respecte de la nostre illa i dels que aquí vivim, que respectin la nostre cultura, que facin un us assenyat de l’aigua, que depositin els seus residus on pertoca, que no corrin per les nostres carreteres, cal anar a poc a poc... I tot això ha d’anar acompanyat d’un impuls decidit cap a la diversificació de la nostra economia.
