Menorca no és terra de rius. La manca de carenes suficients fa que els cursos permanents d'aigua superficial ho tenguin complicat. Per més que els menorquins tinguem l'autoestima amunt i parlem de la muntanya del Toro, en termes de geografia l'illa té les seves limitacions.
Hi ha -o hi havia- el cas del riu de Cala Galdana, que s'abastia de les confluències hídriques del barranc d'Algendar. Les grans parets verticals que configuren aquest màgic indret, facilitaven que la pluja caiguda a les planures adjacents infiltressin aigua que després trobava sortides en el tall del barranc i alimentava el torrent durant tot l'any.
Actualment, les nombroses captacions destinades a usos residencials, turístics o a grans regadius de farratges, posen molt difícil que hi quedin gaire fonts. Per això els torrents corren menys temps i ja no compleixen amb la condició de rius.
Però els geòlegs expliquen que hi ha una part de l'Illa que té la seva gènesi associada precisament a grans cursos d'aigua dolça. Fa uns 250 milions d'anys, enormes rius transportaven còdols, grans d'arena i argiles des d'espais muntanyosos imponents, que es dipositaven al fons i s'anaven sedimentant. Els nivells d'òxid de ferro d'aquells indrets van tenyir els materials d'un color vermellós.
Quan guaitam al fabulós espai de la platja del Pilar, l'ocre de l'arena es troba guarnit de turons vermells, que són les roques formades en aquells rius pretèrits. Composicions que acostumen a tenir partícules de quars, motiu pel qual reben la denominació popular de pedra esmoladora.
Els rius, els torrents, tenen la seva pròpia llei. Són les lleres que acaben rebent l'aigua recollida des de grans extensions de terreny. Si plou molt, es desborden, conquereixen terres i carrers, fins a tornar a reunir-se per anar cap al mar.
La saviesa antiga procurava sempre que l'aigua no agafés velocitat, perquè és quan adquireix un gran potencial de destrossa. De vegades es feien canals permeables, d'una inclinació molt suau, a fi de conduir les pluges amb tranquil·litat i mirar d'infiltrar-ne el màxim dins els aqüífers.
Es preveien zones d'inundació controlada, també pensades per frenar la força de l'aigua. I qualque bassa d'acumulació. En determinats llocs, es feien gruixades parets transversals (anomenades fortins), amb el mateix objectiu.
La Unió Europea ha treballat aquests criteris en l'actualitat. Davant els nombrosos informes científics que adverteixen de la major probabilitat d'esdeveniments climàtics extrems, es busquen maneres de gestionar-ho que siguin realment assumibles i efectives.
En aquests manuals, fets en base a experiències prèvies, es recomana mantenir operatiu el pas central de rius i torrents, però també conservar i recuperar la vegetació de la vorera, perquè ajuda a frenar la força de l'aigua. No és una cosa o l'altra, és una cosa i l'altra.
En el nostre entorn, hi ha qui creu en netejar completament els itineraris fluvials i, si pot ser, encimentar-los. Una política que provoca l'acceleració del pas de l'aigua i que convé pensar molt bé, perquè a qualque punt posterior es faran notar les conseqüències.
És un debat que s'anirà madurant a mesura que es repeteixin episodis importants de tempesta. Ara que l'Illa respira, és un bon moment per passejar pels itineraris de la Menorca vermella, recordar els seus orígens i pensar en els reptes actuals.
