H an agafat a Kamala Harris en una badada que podria ser l’epitafi de la seva derrota. I tanmateix, comentar-ho no canvia ni canviarà la severitat d’aquesta derrota ni el fet que ni mil derrotes semblants no farien comparable aquesta dona amb qui l’ha vençuda en les recents eleccions nord-americanes. Bé, almanco fins que Kamala Harris organitzi un assalt a la Cambra de Representants i hi afegeixi algunes condemnes judicials per agressió sexual i frau fiscal, per exemple. La badada fou exposada per la CNN quan advertí que l’equip electoral de Harris feia una publicitat electoral contradictòria a dos estats, i sobre un tema tan ingrat com la situació a Palestina.
A Michigan, seu d’una nombrosa població musulmana, Harris prometia mantenir i augmentar els ajuts a Gaza i incloïa que «no callaria», des d’uns espots que repetien: «El que ha passat a Gaza els últims nou mesos és devastador, no ens podem permetre quedar adormits davant aquest sofriment». A Pensilvània, amb més del 3 per cent de població jueva, el missatge del mateix equip electoral era: «Deixeu-me que sigui clara: sempre defensaré el dret d’Israel a defensar-se, i sempre ho faré», amagant que a la Convenció demòcrata se silencià la necessitat de defensar la pau a Gaza.
Molts no se n’haurien adonat de no ser per la CNN, i d’altres no hi han vist cap problema en la flagrant contradicció. Acostumats a l’incompliment de les promeses electorals, tot ha acabat en quatre memes i futura carnassa per als publicitaris. Algú hi haurà vist un signe inquietant, que rebla la manca de conviccions dels polítics, però posats a cercar-ne algun aspecte positiu també es pot veure, en aquesta contradicció, el principi de la fi de les promeses electorals: si tot pot ser promès, si un candidat pot prometre una cosa i la contrària, el millor és suprimir dels programes electorals aquest apartat. Com a remei de la falta d’alè que arreu del planeta està provocant la victòria del seu rival, no és pas poc consol.
