El canvi més important des del final de la guerra, el 1945, i després de l’ensorrament de l’URSS, el 1989, és l’arribada de Trump a la presidència dels EUA ara. Ho és més que la victòria dels EUA en la Guerra Freda, perquè ara l’equilibri geoestratègic del món canvia, i el 1989, al final del comunisme i de l’economia planificada, va ser una pausa. L’URSS era un imperi i va ser substituït en menys de 10 anys per una Rússia que el vol mantenir a partir de les mateixes bases: el poder militar suprem per la força nuclear i la dictadura fèrria per eliminar tota discrepància. Un imperi per un altre.
Abans del 1989, per a Europa el perill de guerra era l’URSS, ara Rússia. Davant de l’URSS, Europa tenia una protecció diplomàtica i militar dels EUA que ara perdrà. El canvi es deu a la nova política dels Estats Units, que la victòria de Trump ha accelerat i que ha estat àmpliament referendada pel poble americà. Els EUA tornen a una política aïllacionista com en els anys 30, ara amb un enemic únic, la Xina.
Rússia serà un satèl·lit de la Xina. Aquest conflicte serà comercial més que militar, amb una dissonància que pot tenir conseqüències, Taiwan, però que s’allargarà. La Xina no té pressa per integrar Taiwan a l’estat xinès.
Trump defensarà els EUA com una fortalesa i la seva involucració amb Europa anirà a la baixa. És probable que la política aranzelària sigui dura, especialment amb la Xina, i que la contenció de la immigració als EUA sigui radical. El comerç mundial anirà a la baixa i Europa, com a economia més oberta, en patirà les conseqüències. Els Estats Units veuran un encariment dels preus per la reducció del comerç internacional, i això implicarà una inflació que endurirà el mercat financer, amb una pujada de tipus. És probable que les conseqüències de les polítiques que Trump i els republicans impulsen produeixin a mitjà termini efectes contraris als pretesos. Si aquesta situació es dona, les classes socials amb rendes més baixes són les que més en patiran la crisi, però pocs recordaran els anuncis electorals dels republicans.
La guerra d’Ucraïna s’acabarà, possiblement, amb un acord que permetrà a Rússia retenir la sobirania sobre els territoris conquistats i que l’obligarà a respectar les fronteres dels estats europeus, i que tindrà una validesa similar a zero. Si Rússia decideix constituir un enclavament a Europa, per exemple en el que va ser la Prússia oriental, amb possibles extensions als estats bàltics, qui tindrà la capacitat d’oposar-s’hi? L’estratègia, una vegada comprovada la seva eficàcia, pot ser la mateixa que a Ucraïna: envair i ocupar. Aquests estats tenen minories russes importants i, per tant, la capacitat de desestabilitzar-los políticament està a l’abast de Rússia. La situació a Moldàvia i a Hongria són exemples il·lustratius del que pot passar, en un cas, consolidat, i en l’altre, evolutiu.
La guerra d’Israel i Palestina es tancarà amb una victòria d’Israel, un acord d’aquest últim amb l’Aràbia Saudita dintre del pla Abraham, i la incorporació amb més o menys integritat de Cisjordània a Israel. El suport dels EUA a Israel es reforçarà i l’aïllament de l’Iran creixerà. En aquesta part del món la influència de Rússia es reduirà. El terrorisme de Hamàs i Hezbollah baixarà d’intensitat a causa de l’afebliment de l’Iran a curt termini, però no a llarg: és impossible sotmetre un poble totalment i per sempre.
Europa està en una nova cruïlla que no hem experimentat des de fa 80 anys. Ha perdut la protecció militar i diplomàtica dels EUA que, amb determinació, ha mantingut estable la situació geoestratègica mundial en aquest llarg període de pau.
Per a Europa hi ha dos camins. El fàcil i probable: continuar la política actual de decadència econòmica i política (la UE ha perdut des del 2000 un 13% del PIB per habitant respecte dels EUA), amb una UE poc integrada i dispersa, sense emprendre les inversions tecnològiques necessàries per guanyar competitivitat i invertir la tendència actual –parlo del Pla Draghi, que requereix un endeutament comunitari i compartit i, simultàniament, una simplificació del mercat de capitals europeu per atreure inversors privats per finançar-les–. Europa, en aquesta alternativa, no té sortida: significa la decadència i la irrellevància.
El camí difícil i improbable: que Europa emprengui les mesures de reforma política per convertir-se en una federació real amb un únic govern polític i econòmic i que asseguri les inversions necessàries per augmentar de manera significativa la seva competitivitat. En les circumstàncies actuals, perquè això sigui possible és necessari acceptar la primacia de França i Alemanya, pel poder militar (França és l’única potència nuclear europea) i econòmic (Alemanya és la principal economia europea) que aquests dos estats representen. Això és difícil per la voluntat d’independència i de protagonisme d’ambdós, però un protagonisme de França en la Federació Europea, si és acceptat pels estats membres, pot ser una solució. Ha estat la voluntat política de França des dels anys 60, quan la va iniciar De Gaulle.
És en les crisis que Europa emprèn les reformes que necessita. Creació del mercat comú, 1957; adopció de l’euro, 1999; Next Generation i pandèmia, 2021. En aquest cas la crisi és de tal magnitud i transcendència que ara sí que pot ser que Europa mobilitzi les reformes polítiques i estructurals de les quals depèn la seva supervivència com a entitat política i econòmica independent amb pes al món.
Res és segur... perquè les inèrcies són enormes.
