En el capítol anterior al despatx del conseller de la cosa a les Illes Tropicals estaven de festa. Era el dia en què s’atorgava l’ensaïmada grossa a l’autoritat que més se n’hagués enfotut de la dignitat política el mes d’octubre.
I la veritat és que hi havia molts de candidats, però el guanyador va ser un batle de l’Illa del Nord que es va passar per allà totes les il·legalitats de la construcció d’un hotel rural, incloses les cisternes que eren piscines... Tot un exemple per demostrar que en aquelles illes de tan enfora, com més grossa la fas més t’estima el govern, si és que tens doblers, esclar.
Enmig de tanta festa, l’espia, disfressat d’inversor que se salta les lleis, no va tenir cap problema per entrar, al contrari. I na Nataixa que va ser l’única que el va reconèixer, el va fer asseure devora seu per poder plorar mentre li deia: «Ja ho veus, aquesta gent són el que mos han de fer complir les lleis...»
Ensoldemà el despatx encara feia oi, amb restes de menjar i bòtils buits pertot. I és que el servei de neteja es van negar a fer-ho net, a la vista de tanta porqueria. I l’assessor encara jeia al sofà, de la torrola que havia agafat amb tant de palo i gintònics. I el batle premiat, que li agrada tant que li facin fotos que no hi havia manera que se n’anàs...
Així és que l’espia es va presentar disfressat de desokupa professional i els guardes el van deixar entrar convençuts que l’havien cridat perquè volien que fes net el despatx. El conseller ja hi era també, i na Nataixa com un clau des de les nou en punt.
- Va, Juan Pelayo -va dir el conseller al seu assessor-, alça’t que tenim feina. I vostè -va afegir dirigint-se a l’espia, que no li va fer cas-, li digui a aquest senyor batle que ja se’n pot anar, que ja té rebentats els fotògrafs i que la festa s’ha acabat.
- Sí senyor -va respondre l’assessor mentre s’alçava i s’estrenyia el nus de la corbata-. Ara que hi pens, el kefe de s’altre partit nostro me va dir, enmig de la festa, que si volem pressupostos hem de fer mostrar es barrabam a tots els menors migrants que mos envien.
- Calla, salvatge! -li va sortir de l’ànima a na Nataixa
- Mem -va respondre el conseller-, si ha de servir perquè mos aprovin es pressupostos...
- Però que no ho veu, conseller -va continuar na Nataixa-, que açò és tan il·legal que ni vostès ho podran fer.
- Deixem-ho estar, de moment -va respondre el conseller, que tenia frissera per rallar d’un altre tema-. Perquè jo ara estic preocupat per aquesta notícia que acab de llegir. Aquest Xanxes sempre fent la punyeta.
- Idò? -va demanar l’assessor, que era evident que no estava prou fi per donar assessorament.
- Que ha acabat amb la Golden visa -va respondre el conseller molt malhumorat-, sí, aquest permís de residència que es va inventar n’M. Racoi per a tots els immigrants de fora de la Unió Europea que compren una casa de més de 500.000 euros...
- I en aquests, sense necessitat de mirar-los es barrabam -va amollar na Nataixa.
- Això sí que és una mala passada -va dir l’assessor, mentre acceptava un cafè ben carregat que li va oferir l’espia, que es compadia d’ell.
- I tant -va afegir el conseller-, si eren els immigrants més simpàtics i bona gent que teníem, i era cosa de no demanar-los d’on havien tret els doblers, per si un cas... Es meu amic que ven cotxos esportius caríssims, ja no podrà dir que és a les Illes Tropicals on se’n venen més. Si aquesta gent ja no poden ser residents, es negoci se li haurà acabat...
- Ai, conseller -va exclamar l’assessor mentre es donava un cop de puny al cap-. No me n’havia recordat que avui havia d’assistir a un acte contracultural a l’Illa del Nord. I mira que vostè me va manar que hi anàs.
- Ca, Juan Pelayo -va respondre el conseller- m’acaba d’arribar que s’ha suspès perquè el conseller de la cosa cultural que tenim allà ha tingut una indisposició -i quan ho havia acabat de dir es va posar a riure com si li fessin còssigues.
I en Juan Pelayo i na Nataixa també van esclatar a riure mentre el batle premiat es continuava fent fotos i l’espia s’ho mirava tot sense entendre res.
- És que tot té un limit -va dir na Nataixa a l’espia mentre s’ofegava de tantes rialles-. La indisposició que diu és que si feia la conferència es partit seu, i fins i tot s’altre partit seu, haurien estat la riota de qualsevol persona que hagi anat a escola.
I com l’espia encara feia cara de no entendre res, la secretària va afegir:
- És el terraplanisme aplicat a la llengua dels indígenes... Mira, com si diguéssim que per dir raó diu rahón... Sort que s’ha fet anques enrere, o no...
