Na Lourdes i en Joan es cuiden en parella

Tanmateix res és fàcil: les dades evidencien que les parelles d’amor cada vegada duren menys. Actualment la durada mitja és de 7 anys. Certament hi ha parelles ‘eternes’, però aquest percentatge va decaient. I, «oh là là», malgrat l’immens dolor amb què s’acostumen a viure els trencaments afectius (ahir na Vanessa em va explicar que ha estat vuit anys sense poder plorar per mor del búnquer en el qual es va instal·lar) la majoria tornen a assajar la fascinant experiència de l’amor en parella.

Fa uns dos anys vaig tenir una llarga conversa amb na Lourdes i en Joan. Acumulaven deu anys de convivència. Sempre molt il·lusionats amb lo seu. Teníem clar que la relació els havia d’ajudar a créixer i a ser bones persones.

El privilegi de ser mirats i valorats, el sentiment d’admiració mútua, el goig i seguretat que dona la intensitat emocional de tenir un interlocutor en totes les circumstàncies, la sexualitat compartida, els moments d’èxtasi comunicatiu que provoca veure i comunicar-se el que no es veu, l’afinitat i implicació espiritual, etc. són expectatives vinculades a la gran aventura de l’amor.

Tanmateix l’amor pot ser molt dolorós. La unió profunda troba el seu contrapunt en la necessitat de sentir la pròpia identitat y en la commoció que es genera en els desencontres.

Aquell encanteri que els feia sentir vorajant l’infinit a vegades semblava convertir-se en trencadissa per mor d’alguna dimensió essencial en la qual sorgia el dissens. Per exemple com resoldre les dificultats en l’educació dels fills o la gestió de l’economia familiar o emocions individuals que semblaven distanciar-los. Llavors la conversa desbordava l’àmbit en el que pot predominar l’empatia. La contraposició de pensaments convocava desavinences i la ràbia els encegava. La decepció guaitava i, després, la por al propi dolor íntim els mantenia distanciats.
Una casualitat ben aprofitada ens ha permès posar-nos al dia del recorregut vital.

En l’actualització del seu relat apareix el gir que els ha aportat constituir-se en grup de diàleg reflexiu amb cinc persones més: una parella amb un fill, una parella sense fills i una dona sense parella. Alguns ja eren amics. Tots tenen una evident capacitat d’escolta i profund respecte per l’altre. Actitud reflexiva i cura de la seva formació personal. En síntesi: tots amb una vida interior conscient i compromesos amb la bondat.

En una estada de cinc dies en un paratge natural havíen decidit fer un salt en la seva relació com a grup. Sovint feien llargues sobretaules en las que sorgien converses sobre situacions personals. La darrera vesprada ells feren una proposta: per què no reunir-se per parlar de les coses que consideressin importants per cada un?

En sorgí una dinàmica que encara mantenen: cada 3 setmanes es troben, per rotació, a casa d’un d’ells. Els hostes proposen l’eix del diàleg. Sempre ha de tenir a veure amb una situació real que els afecta. S’obliguen a que la conversa es mantengui centrada. S’ajuden evitant convertir-ho en sopar per la dispersió que els provoca. Tot lo més aigua i algun aperitiu obligadament auster.

Sempre segueixen la mateixa dinàmica: 1) d’entrada informen del motiu de la proposta i les circumstàncies que la configuren; 2) després, entre tothom, s’analitza obligant-se a no senyalar culpables i cerquen evidenciar factors que condicionen l’interrogant o el conflicte; 3) a continuació cada un exposa circumstàncies seves similars i argumenta com ho ha afrontat. 4) Finalment cada un comenta el que més l’ha enriquit d’aquella conversa i a què ho aplicarà.

Estimar no és sols gaudir de les fortaleses que ens uneixen sinó també tenir cura de la fragilitat de cada un i assumir responsabilitats en les flaqueses conjuntes.

L’estimació té tants racons i tanta complexitat que exigeix sabers compartits i la cura de la vida interior personal. Està en joc la lucidesa i la percepció de felicitat.