Cada vegada que arriba aquesta època de l’any i contemplo com el port de Maó comença a replegar veles per entrar en un estat gairebé letàrgic, no puc parar de pensar que continua sent el port natural més infrautilitzat del Mediterrani i el segon en inactivitat del món després de Pearl Harbour.
Mentre a poques milles de distància, els ports de Palma i Barcelona competeixen per atreure les grans eslores perquè facin la posada a punt hivernal, aquí ens falta l’empenta, la decisió o la manca de complicitat del sector públic per posar d’una vegada per totes en marxa una activitat que cada vegada va a més a tot arreu menys aquí. Perquè més enllà de la nàutica comercial o de voler posar en valor la rada maonesa amb propostes lúdiques i culturals de tota mena, que també està molt bé, hi ha tota una potent indústria de la reparació, el reacondicionament que juga i vol seguir jugant un paper estratègic dins l’economia del nostre arxipèlag i que em fa la sensació com si aquí no anés amb nosaltres.
Tenim un escar, que no dic que no funciona, però en proporció al port que tenim, més aviat discretet. Palma fa temps que aspira a convertir-se en el hub dels serveis de refit del Mediterrani i des d’aquí ho hauríem de poder, si més no, aprofitar. No em refereixo a competir ni molt menys però sí a buscar el nostre lloc. La famosa Illa Pinto com espai ideal per acollir unes drassanes on poder reparar grans embarcacions de vela sempre ha estat en el punt de mira si hi hagués una voluntat pública i privada de fer-ho realitat. Hi hauria un abans i un després, n’estic convençut.
