En el capítol anterior al despatx del conseller de la cosa tothom estava trist. A terra ferma, just davant de les Illes Tropicals, acabaven de patir una desgràcia molt grossa amb molt de dolor per als seus habitants. L’aigua s’ho havia enduit bonibé tot sense que cap servei d’alarma els previngués a temps.
I per més que el conseller intentava fer anar el ventilador per repartir les culpes i salvar la cara del president del seu partit en aquelles terres, no hi havia manera. Ni el seu assessor, que per conservar el sou sempre combrega amb ell, no li donava la rahón. I na Nataixa, ja us ho podeu pensar...
Fins i tot l’espia, que mai no obre la boca, aquesta vegada exigia la dimissió del president i de tot el govern d’aquell territori germà de les Illes Tropicals. Per incompetents, inútils i mentiders. I mira que aquell dia, per respecte de les víctimes, s’havia presentat a la conselleria sense cap disfressa. Mai no sabrem com s’ho va fer per entrar-hi.
Però avui la cosa ha canviat. S’hi ha presentat disfressat d’inversor que se salta totes les lleis i tan panxo, i els guardes de la conselleria li han obert pas amb una amabilitat inusual. El motiu és que estaven ben convençuts que era un convidat a la festa.
Perquè, efectivament, al despatx del conseller se celebrava una festa per premiar el batle més descarat de les Illes Tropicals. I hi havia tanta gent menjant bunyols, panada, tombet i frit, que ningú no va reparar en l’arribada de l’espia, tret de na Nataixa, que el va fer seure devora ella i li va oferir un botifarró.
- Silenci, senyors, silenci -va cridar el conseller, eufòric i amb una copa a la mà-. Som aquí per premiar aquest sant homo que s’ha empassat com si res totes les il·legalitats en la construcció d’un hotel rural.
- I que li ha estalviat al constructor no sé quants de doblers de multa! -va exclamar l’assessor, amb una sinceritat que feia pensar que havia begut. I mentre tothom l’aplaudia.
- I que hi ha permès no sé quantes piscines que declaraven que eren cisternes -va dir qualcú de la colla mentre tothom continuava aplaudint.
- Bono -va afegir algú altre, provocant la riota general-, o aljubs o abeuradors de bestiar... Premi a l’enginy!
- Prou de bromes -va exclamar el conseller mentre es dirigia ara al batle en qüestió-. Amic meu, ets un gran batle, perquè tu has entès l’essència i el missatge des nostro partit i es de s’altre partit nostro també: tot per als que es forren amb es turisme i la legalitat a la merda.
I el batle, somrient, anava fent posturetes per sortir guapo a les fotos, i és que hi havia un xinxer de fotògrafs que ell mateix havia convocat.
- Ja sé que us sentiu defraudats perquè, amb les inundacions que hi ha hagut tan a prop -va continuar el conseller-, ara no podrem complir el nostre desig de deixar construir en zones inundables. Què li farem! Ja vindran dies millors!
- Però no gemegueu, que ja us vam suprimir la Comissió de Medi Ambient! -va exclamar l’assessor, que ara era evident que havia begut massa.
- Mem, Juan Pelayo, calla! -va dir el conseller mentre continuava el seu discurs dirigint-se al batle- Per això el teu acte de legalitzar lo il·legalitzable, té encara més mèrit. Si a les zones inundables de moment no hi podem deixar construir, «a saco» amb totes les altres!
I mentre els aplaudiments i la cridòria creixien, i hi començava a haver baralles per aconseguir un tros de porcella, el conseller, encara va continuar el seu discurs:
- Amics meus, aquest batle és el millor exemple dels ideals des nostro govern, de fer feliços els més rics per més que rebentin el territori, i per això el vull premiar amb la ensaïmada grossa de la temporada -i van aparèixer dos cambrers disfressats de balladors de boleros, un tocant la ximbomba i l’altre amb una ensaïmada grossa grossa ben emmarcada.
- Ja ho veus -va dir molt trista na Nataixa a l’espia, que encara no s’havia acabat el botifarró-. Aquesta gent són els qui mos han de fer complir les lleis...
