Es fa difícil escriure en calent sobre un tema tan sensible com la destrucció d’un territori urbanitzat a l’entorn de València, en un moment en que seguim, angoixats, tot el procés de recuperació d’uns entorns urbans en part perduts, i amb tantes vides en joc. La informació en premsa ens permet un seguiment puntual de la catàstrofe, i de la solidaritat que ha despertat en el poble valencià i a la resta de l’Estat, mostra de salut social. Potser ens arriba molt la descripció de la devastació i també el debat sobre la gestió de l’incident i la responsabilitat de cada Administració. Sabem que els ciutadans van rebre un avís telefònic quan les ciutats ja estàvem arruïnades i moltes morts s’havien produït. Hem vist la devastació de les ciutats i la mancança de recursos, en un primer moment, dels que han sofert la dana a València. Entenem també que el canvi climàtic es un factor que intensifica l’impacte de les pertorbacions meteorològiques, i així s’ha fet palès als mitjans. Aquest aspecte, que es clau per prevenir futurs incidents, ha sortit en el debat, a la vegada que la discussió sobre qui te la responsabilitat política. Però no ha sortit de manera clara als informatius, el que podríem haver fet per reduir la catàstrofe, tot i que la urbanització extensiva d’una zona inundable es el problema essencial.
M’agrada recordar que el parlament espanyol va enviar a la guerra de les Antilles de 1898, contra els EUA, uns cuirassats que havia comprat recentment a Itàlia, sense muntar les peces principals. Aquesta imprevisió va situar els vaixells nacionals en una situació impossible per defensar-se, per asimetria de la capacitat de tir enfront de l’enemic. En el cas de la dana de València, veiem a la premsa valenciana, una altra demostració similar de la imprevisió del nostre Estat, amb el mateix resultat catastròfic que aquella altra del 1898. Des del 2009 la Cuenca Hidrogràfica del Júcar, del Miteco, tenia previst realitzar obres per a «adecuación y drenaje de la cuenca del Poyo» que mai es van realitzar per falta de pressupost i per problemes ambientals. L’exdegà del Col·legí de ICCP Frederic Bonet, afirma que, encara que no existeix el risc 0, les inundacions es podrien haver evitat.
Després de sis anys de la inundació de Sant Llorenç, a Mallorca, s’està posant una solució a damunt la taula, ampliant la llera del torrent. No sempre hem de pensar que l’aigua tornarà a ocupar el seu lloc indefectiblement, sinó que s’han de protegir els assentaments urbans, amb les correccions necessàries, en alguns casos amb noves infraestructures.
Menorca no és objecte d’atenció, i el Decret 1/2022 sobre el risc d’inundacions a les Balears no dona moltes pautes, tot i senyalar en un mapa d’una escala insuficient, una petita taca blava de zona inundable a l’entorn des Mercadal. Però està clar que hi hagut incidents i, si es Mercadal no ha sofert la pressió urbanitzadora de l’entorn de València, a on la capacitat d’absorció del terreny ha estat molt minvada per la nova edificació tocant, imprudentment, els barrancs freqüentment desbordats, en canvi as Mercadal, el terreny agrícola que l’envolta no absorbeix l’aigua, igual que passa a les zones urbanes, i la capacitat del torrent actual s’ha demostrat insuficient diferents vegades en pocs anys, en un període de retorn molt inferior als 500 anys que són la referència de seguretat. Si es vol protegir el poble històric, serà necessari escometre alguna nova infraestructura per complementar la capacitat de l’antic torrent que travessa el poble, desviant part del cabal actual, millorant i ampliant la infraestructura hidràulica existent.
De la mateixa manera, si es vol recomposar la platja de Cala en Porter, serà necessari recarregar la platja amb l’arena que s’ha anat a la mar, i assegurar que la reconstrucció del canal d’evacuació del barranc estigui ben dimensionada. O també serà necessari reestudiar tot el sistema de depuració a l’entorn de Son Bou, per evitar que aigües insuficientment netes arribin al prat de Son Bou, en comptes de reinfiltrar-se al terreny o emprar-se per reg a zones properes. En definitiva, no s’ha de tenir una actitud negativa, pensant que l’aigua tornarà a córrer per a on anava abans d’existir l’home, sinó actuar amb previsió i compromís de respectar tant l’activitat humana com la natura. El que hem vist a València és el resultat de no respectar la natura i tampoc prendre les mesures correctores necessàries i conegudes per reduir l’impacte de l’aigua.
