La tragèdia del País Valencià

Tot plegat ha estat, continua sent, inenarrable. També ha deixat bastant a desitjar l’actuació del govern central, el seu tacticisme xulesc i venjatiu en plena tragèdia. Normal que molta gent n’estigui farta. La visita del rei Felip VI, Carlos Mazón i Pedro Sánchez a Paiporta, un dels epicentres del drama, un dels pobles on hi ha hagut més desgràcia i més morts, va ser eloqüent. Crits, insults, fang, cops... La desesperació, la indignació i la ràbia són una poderosa benzina política. Llàstima que sovint s’utilitzi malament. I llàstima que, en especial en països com Espanya, qui millor la utilitzi sigui qui té finalitats més perverses.

¿Canviarà d’ideologia i de conviccions, la gent, a causa de la catàstrofe del País Valencià? No ho crec. No són els fets els que canvien les persones, sinó la gestió i el relat que se’n fa, i la memòria que en queda. I tant els grans mitjans de comunicació com tots els principals partits espanyols s’encarregaran que tot quedi com un desastre natural, potser políticament mal gestionat, però a la fi traumàtic només a un nivell prepolític. Tenint en compte els materials culturals i sociohistòrics amb què està feta l’espanyolitat hegemònica i quines són les dinàmiques de poder de l’estat, qualsevol crisi a Espanya servirà per girar encara més cap a la reacció i l’ultraespanyolisme. Vol dir que ens hi hem de resignar? No, però hem de saber quin és l’estat de les coses. Espanya sol funcionar com un desastre natural: el veus venir però no el pots aturar, arrasa tot el que toca i, si hi ets dedins, rebràs segur perquè no te’n podràs escapar.