Una maça és com un martell, però amb el mànec bastant més llarg. Més grossa i pesant, serveix per picar, esclafar, rompre o aplanar alguna cosa. Els mestres de cases la fan fer servir per desfer les ruïnes. També és un bastó acabat en un extrem per una bolla, s'empra per fer sonar instruments com el bombo, el timbal o el tambor. Així mateix és un bastonet de metall, el duen els macers, funcionaris que fan de porters o obren una comitiva municipal.
«Sord com una maça» es diu d’una persona que no sent gens. Quan ets més a prop dels noranta, que dels trenta, pots començar a sordejar i ser necessari que et parlin alt i clar, emperò resulta, que en determinats ambients ja tracten a tothom com si fóssim durs d’orella.
A les sales de cine per exemple, utilitzen el so alt com estímul auditiu per donar suport a determinades escenes d’acció, es mal, es que li foten «amb ses maces de rompre» sense miraments, amb un volum excessivament alt que picona com una maça.
I què em dieu d’aquests bars on hi ha música estrident a sac, on per fer un comentari audible és necessari apujar el to de veu i com ho fa tot el món, el resultat és un xerbet bulliciós i cridaner.
Als pavellons esportius -que a demés tenen mala acústica- per provocar l’excitació dels aficionats i que el recinte sigui una olla a pressió, resistim l'exposició contínua a torrentades de decibels de la megafonia, que ens farà acabar encara més sords.
Perjudicial, irresponsable i perillós el paper dels negacionistes (algun d’acèrrim comanda al Consell) que «sords com una maça» no atenent a raons, amb el seu discurs «no passa res» han provocat pèrdua de credibilitat de meteoròlegs i científics, retardant l’educació de la població a la cultura del risc que suposa l’emergència climàtica. No hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar.
