Maça

«Sord com una maça» es diu d’una persona que no sent gens. Quan ets més a prop dels noranta, que dels trenta, pots començar a sordejar i ser necessari que et parlin alt i clar, emperò resulta, que en determinats ambients ja tracten a tothom com si fóssim durs d’orella.

A les sales de cine per exemple, utilitzen el so alt com estímul auditiu per donar suport a determinades escenes d’acció, es mal, es que li foten «amb ses maces de rompre» sense miraments, amb un volum excessivament alt que picona com una maça.

I què em dieu d’aquests bars on hi ha música estrident a sac, on per fer un comentari audible és necessari apujar el to de veu i com ho fa tot el món, el resultat és un xerbet bulliciós i cridaner.
Als pavellons esportius -que a demés tenen mala acústica- per provocar l’excitació dels aficionats i que el recinte sigui una olla a pressió, resistim l'exposició contínua a torrentades de decibels de la megafonia, que ens farà acabar encara més sords.

Perjudicial, irresponsable i perillós el paper dels negacionistes (algun d’acèrrim comanda al Consell) que «sords com una maça» no atenent a raons, amb el seu discurs «no passa res» han provocat pèrdua de credibilitat de meteoròlegs i científics, retardant l’educació de la població a la cultura del risc que suposa l’emergència climàtica. No hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar.