El discurs sobre la presència efectiva de la violència i la guerra en les relacions humanes pot ser o bé conceptual o bé empíric. Des del punt de vista conceptual, el recurs a la guerra és incompatible amb els principis ètics més elementals que regeixen les relacions internacionals civilitzades, aquelles basades en els imperatius de la legalitat i la justícia. Les guerres legals i justes no existeixen, ja que per definició, aquesta mena d’activitat és la suspensió de la vigència d’aquella mena de principis. Ara bé, aquesta suspensió en les relacions humanes col·lectives –entre pobles, nacions o Estats- són possibles, i no només són possibles, sinó que formen part de la realitat de les coses en una mesura que hem de considerar més inquietant i efectiva en els nostres dies que en qualsevol altra època. Aquesta efectivitat no deriva únicament de l’increment de poder destructiu –en el sentit de mortífer- que la tecnologia posa al nostre abast, sinó de la persistent realitat –que cal posar al marge d’aquell desenvolupament científic i tecnològic- respecte de les causes humanes que la provoquen.
Aquell desenvolupament tecnològic –abans que humà- és perfectament compatible amb el fet d’ignorar l’advertència que feia Sòcrates als seus deixebles: «Coneix-te a tu mateix!». En el cor de l’home hi ha una ambivalència entre el desig d’unió amb els altres –els nostres- i un sentiment –a posteriori justificat i racionalitzat- d’aversió i odi –vers els adversaris-. Això significa que l’home pot ser al mateix temps molt amic dels seus amics, i molt enemic dels seus enemics, sense que hi trobi dificultat en fer compatibles ambdues coses, cohabitant en l’interior del mateix cor i posant-se al servei de la mateixa lògica.
En nom de la «causa palestina» es poden cometre –per part d’alguns que es manifestarien alhora en termes dels més encomiables vincles familiars- els assassinats, les violacions i les brutalitats més sanguinàries que la ment humana pugui imaginar, fins i tot mostrant una eficàcia –intel·ligència?- en l’ús i el domini dels mitjans. I això no s’ha de confondre amb la racionalitat, car només pot portar a una escalada en l’espiral de la violència i de l’odi. En nom de la «causa jueva» es poden executar –per part dels que s’inspiren en la tradició de la literatura anomenada sagrada?- els bombardejos i els exterminis més indiscriminats i la violació de la legalitat i del dret internacional més elemental i primari.
Un cop desfermada l’espiral de l’odi, la realitat de les coses ja no respon a patrons voluntaristes. Les «conseqüències» dels actes són les que manen, i la brutalitat de la guerra apareix com a inevitable.
La contingència dels conflictes armats no es pot posar al marge –tancant-ne els ulls, o movent-se en els contextos intencionals- d’una prudent responsabilitat política. I la política no és només qüestió dels polítics, sinó de la totalitat de la ciutadania en tant que compromesa en els assumptes públics i en la gestió dels afers d'identitat –cultural, ètnica, religiosa, etc.-.
El que no podem és desconèixer allò que som i la realitat fàctica de les relacions entre els pobles i les cultures –entre occident i orient, en els nostres dies-, que en cap cas –tant si ens agrada com no- han assolit el nivell de la mínima articulació discursiva –basada en el principi del reconeixement recíproc i no de la lluita competitiva per a la possessió dels recursos i el territori.
L’absència d’aquesta articulació es posa de manifest en el caràcter doctrinari i fanàtic dels posicionaments hegemònics, tant d’un costat –el jueu- com de l’altre –el palestí-. Això és tant com afirmar que caldrà reformular els propòsits del que hauríem d’entendre per una urgent tasca civilitzatòria. I, entre aquests, haurem de posar damunt la taula la necessitat de repensar els conceptes de poble, ètnia i religió, sobretot quan es volen lligar al concepte de «territori».
Les tradicions d’aquests pobles contenen la llavor mateixa de la guerra «en la mesura» que es plantegen com a hostils i excloents entre si, legitimant, en nom del més sagrat –el poble-, el recurs a la violència i a l’extermini. No és en realitat molt més «sagrat» allò que –els éssers humans- tenim en comú –la humanitat, el llenguatge, el discurs raonat...- que no pas allò que ens separa?
