Vivim al compàs de les emocions. Eduard Punset deia que les paraules clau generen imatges, consoliden marcs conceptuals, i són l’avanç de la comprensió. El que sentim mou el món. Aprendre a gestionar-ho, és molt més important que qualsevol altra cosa. Ens millora l’àmbit familiar, laboral i social, perquè de la gestió d’aquestes pròpies emocions, sorgeixen les motivacions per tot allò que hem de fer, o que volem fer.
En la vida quotidiana, n’experimentem una àmplia gamma: alegria, tristesa, ira, por, sorpresa, amor, desig, aversió, vergonya, orgull, etc.
Cada any, amb la celebració de Tots Sants, ens recordem dels nostres difunts i reflexionem sobre la mort, aquest viatge inevitable que hem de fer. Mentre oferim flors als nostres éssers estimats que han partit, o encenem espelmes, no podem evitar recordar la duresa d’aquest moment: el dolor de dir adeu i la dificultat de deixar-los anar.
El procés de la mort està carregat d'intenses emocions per als familiars més propers. La tristesa, la ràbia, la negació i, finalment, l'acceptació són estadis que es barregen en un mar d'incertesa i desesperació. És aquell moment on la fragilitat humana es fa evident i on la força de l'amor i la connexió es posa a prova.
Però, a més del dolor emocional, hi ha una altra qüestió que necessita atenció urgent: la nostra capacitat de decidir sobre el final propi. En un món on la medicina ha avançat tant que podem prolongar la vida més enllà del que és natural, ens trobem amb la paradoxa de voler viure amb dignitat, però en la majoria d’ocasions, arribem a la mort sense ella.
Pensava tot açò després de veure la pel·lícula «la habitación de al lado» de Pedro Almodóvar, on la intimitat dels moments més personals i els sentiments més difícils, es fan totalment innegables. Jo hi he vist tres morts: la física, la malaltia terminal; l’exterior, com a corresponsal de guerra; i la interior, amb una filla que la rebutja.
D’entre tots aquells acabaments que he considerat, uns més íntims i familiars, i d’altres que no ho eren tant, el de na Marta, m’ha semblat dels més lleugers. La seva amiga Ingrid, que roman a l’habitació del costat, també té la seva pròpia batalla contra la mort. En els dies que passen juntes en una meravellosa casa al mig de la natura, sorgiran records d’altres èpoques compartides, de lectures afins, de relacions amb els homes, o de velles amistats, i compartiran el repàs de cadascuna de les seves vides cercant la serenitat per enfrontar-se al final. Una cloenda natural, que costa aconseguir en la vida real.
Els recomano que vagin a veure la producció i que aprofitin per reflexionar la possibilitat de decidir sobre el nostre propi final, cadascú amb les condicions que consideri dignes. No només seria un acte de llibertat personal, sinó també un acte d'amor cap als nostres éssers estimats. Estalviaríem així el patiment de veure’ns sofrir, i substituiríem la nostra por i la incertesa per una planificada quietud.
La mort és un viatge ineludible en el qual es lluita per aconseguir una partida digna. És per açò que la necessitat de tenir una legislació que permeti a cadascú partir com i quan vol és més urgent que mai.
