Es fa un projecte, es pacta un acord, es proposa una solució. Perquè això passi, cal que la idea transiti fins a la realitat, i aquest viatge té un cost i un efecte sobre la cosa, no és possible que aquesta no es vegi afectada.
ERC i el PSOE pacten un acord de finançament per a la Generalitat. Un acord que està fora del règim comú del finançament de les comunitats.
Són més uns principis per a la definició d’un nou model que un acord tancat en tots els seus detalls. L’acord conté indefinicions i extrems que estan per concretar, però en l’essencial el contingut està definit i acotat. Quan es va fer públic, molts catalans van pensar que no era possible que s’hagués arribat a un acord d’aquesta naturalesa i amb aquesta transcendència, tant per la seva especificitat com pel canvi que suposava respecte al passat. És fàcil empitjorar-lo, i difícil millorar-lo.
L’acord té dues singularitats. a) Es recaptaran tots els impostos dels ciutadans de Catalunya a través de la Generalitat, directament. No serà el ministeri d’Hisenda qui, com fins ara, ho farà. Desapareixen els retards i les entregues a compte. b) El repartiment dels ingressos per a Catalunya es farà per ordinalitat, és a dir, l’ordre que ocupa Catalunya entre les comunitats pel que paga per persona es mantindrà amb el que cobri amb un pagament complementari que Catalunya, com a comunitat autònoma amb ingressos alts, pagarà perquè aquelles que tenen menys rebin més.
Perquè aquest acord es confirmi, caldrà que sigui aprovat a les Corts, que hi hagi una majoria de diputats d’arreu d’Espanya i de partits políticament diversos que hi votin a favor.
Fins ara ERC n’ha parlat molt i el PSOE poc. ERC proclama que, vist que ara serà una agència catalana qui recapti els impostos, «tindrem la clau de la caixa». És agosarat dir-ho fins que s’acordi el detall de com es repartiran els fons recaptats, però l’ordinalitat que reconeix l’acord és un avenç respecte al sistema actual. ERC ha defensat l’acord des d’una visió catalana, és a dir, a partir d’una bilateralitat entre govern central i Generalitat, i això no el consolida, perquè genera recels a la resta de comunitats i a Espanya en general.
És difícil imaginar que les Corts aprovin un model de finançament com el basc o similar, és a dir, en què es recapten tots els impostos i es paga al govern central segons els serveis que ofereix a la comunitat, perquè això requeriria una modificació legal, almenys per llei orgànica, que ara, amb les majories parlamentàries de les Corts, és impossible.
Les conseqüències d’aquestes circumstàncies són evidents. Perquè s’aprovi l’acord és necessari que la recaptació d’impostos feta a Catalunya sigui reproduïble en altres comunitats. La manera més fàcil de fer-ho no és crear una nova agència tributària a Catalunya, sinó adscriure la que té l’Estat a una doble dependència: del ministeri d’Hisenda, com fins ara, i de la Generalitat, a partir d’ara. Si això no fos possible –Hisenda no ho acceptés–, llavors s’hauria d’ampliar la catalana per recaptar tots els impostos. Totes les comunitats que ho demanin han de tenir dret a aquesta agència tributària de doble dependència.
Pel que fa al repartiment, el concepte d’ordinalitat ha de ser també aplicable a totes les comunitats que ho demanin. Això suposa uns 25.000 M€ que el govern central haurà d’abonar a les comunitats, és a dir, hi haurà més despesa i inversió a les comunitats i menys al govern central. Hi ha marge per fer-ho: l’increment de recaptació dels darrers anys ha anat més al govern central que a les comunitats.
Hi ha un problema més gran del qual no parla l’acord PSOE-ERC, i és el deute acumulat de la Generalitat amb el govern central: 74.000 M€. És impagable si no s’estableix un termini llarg –20 anys– per tornar-lo. Aquest és un problema general per a totes les comunitats, conseqüència del seu infrafinançament, i suposa la demostració que el model actual és inviable. El PSOE ha proposat condonar-ne el 20%: està bé, però no n’hi ha prou.
Si ERC i el PSOE volen que l’acord es materialitzi, cal no oblidar el deute: han d’explicar que l’acord és reproduïble a tot Espanya i que és bo per a tots, perquè trasllada recursos econòmics del govern central a les comunitats, que és on hi ha el pes de la despesa social en ensenyament, salut i assistència social.
Aquest plantejament és fàcil de fer per al PSOE, perquè desmunta l’argument del tracte de favor que rebria Catalunya a conseqüència de l’acord ERC-PSOE. És, però, difícil de defensar per part d’ERC, perquè dilueix la singularitat de Catalunya en el finançament a partir de l’acord pactat. Però ERC ho ha de fer.
A la riba del Roine, a Arles, hi ha un museu que té una gran quantitat d’escultures romanes de fa 2.000 anys. Algunes les van trobar al fons del riu, on van estar sepultades pels sediments que transporta. Van haver de passar vint segles per poder-les trobar i recuperar. El fet que passessin tants anys sense cap afectació pel desgast del temps fa que avui les puguem contemplar en el mateix estat en què estaven quan es van crear, una singularitat difícil de repetir. És paral·lela a la que envolta l’acord de finançament: no el modifiquem i apliquem-lo i expliquem-lo tal com està definit. És imprescindible per a tots a Espanya.
__________________
Article publicat a ara.cat el 20 d’octubre.
