Pràcticament, tothom sap que IKEA és una multinacional gegantina que sobretot venen mobiliari i productes de decoració a un preu assequible per a molts. Els seus productes tenen un disseny atractiu i el model de negoci està basat en la immediatesa i en el «Fes-t’ho tu mateix!».
El comprador tria i en el mateix moment s’ho pot endur. Està convençut que la tria és la millor possible perquè «és la seva decisió» (sense que cap venedor intervingui) i a més s’ho endu «ja» sense cap demora. L’empresa també feliç perquè s’estalvia els costos dels ports.
A més intervé un segon «efecte IKEA»: el comprador, al muntar-ho, és qui acaba de «fabricar» el producte. Els investigadors Norton i Monchón (Harvard. 2011) van evidenciar que si intervenim en la fase final de la producció donam més valor als productes i milloram l’autoestima.
Fa anys que amb els infants en tenim constància: els infants gaudeixen i valoren més els materials que els permet inventar-se jocs que disposar de joguets acabats. Juguen més amb un llençol que amb una tenda comprada. Prefereixen fer-se un castell a tenir-ne un de prefabricat. L’endemà de Reis les joguines acabades estan abandonades i veim als infants jugant amb les capses grosses.
Tanmateix, he començat aquest escrit amb la idea de cridar l’atenció sobre una altra qüestió que també té a veure amb IKEA com a model de negoci: la tria del disseny. La firma comercial proposa mòduls que hom combina al seu gust. El comprador tria la composició final del moble combinant parts al seu criteri i, per tant, considera, que el disseny final és el millor possible perquè s’ajusta totalment a les seves preferències.
Així resulta que a més de la satisfacció per la immediatesa, sense cap espera entre desig i possessió; a més del valor afegit que li dona el comprador pel fet d’acabar-lo ell mateix; sobretot, l’estratègia IKEA convida a «inventar-te el moble» triant-ne els components.
Voldria centrar l’atenció sobre aquest tercer efecte en l’educació. Hi ha progenitors que perceben internet com un gran catàleg en el qual triar suposades bones idees educatives i en funció de les seves sensacions es munten el seu propi ideari. Qualsevol personatge perspicaç, amb formació o sense, pot crear una web i «vendre» idees educatives sense més fonament que les seves ocurrències.
L’educació en general i, en particular, l’educació en família és tan complexa que necessitam sabers compartits per triar el millor en benefici dels infants. Quasi no és possible educar en solitud perquè necessitem les idees, les reflexions, els models, l’auxili... d’una comunitat. D’una tribu petita en el dia a dia i una tribu gran per orientar-nos davant els grans reptes.
L’elecció de les tribus és un factor determinant per implementar una educació familiar solvent que cada vegada exigeix tenir presents més dimensions.
Han augmentat moltíssim els coneixements científics que fonamenten l’educació i revelen els factors genètics, socials, psicològics, etc. que la condicionen per a bé i per a mal. En general tenen poca difusió.
Tanmateix, hi ha molts pares i mares implicats en la cerca de coneixements i en la reflexió.
També n’hi ha que, com quan decideixen el mobiliari de ca seva, naveguen com si es tractés d’un catàleg de IKEA, cercant idees que els agradin, les «compren» de forma compulsiva i se les fan seves sense més criteris que l’atracció que senten.
El model de negoci IKEA és exitós quan es tracta de moblar una llar amb pocs diners.
L’efecte IKEA de muntar-se l’ideari i les solucions educatives sense més criteri que triar allò que es presenta de forma atractiva i promet solucions fàcils, condueix a un laberint que sol acabar en desastre.
Gadamer (1999) va explicar que «educar és educar-se». No és possible educar si no ens qüestionam la consistència de què pensam, si no assumim el repte de madurar més, si no ens sumam a projectes col·lectius que protegeixin la convivència, si no fem de la lucidesa i la bondat un compromís diari.
