Qui ho havia de dir fa uns anys quan el bipartidisme estava agonitzant i semblava que era qüestió de temps que PSOE i PP donessin pas a noves formacions polítiques, i que el final no sols aguantarien sinó que enterrarien als nous partits que havien sorgit per canviar el món. UPyD, Ciutadans i Podem semblava que s’havien de menjar el món, i mira ara on són els tres.
Els temps actuals són tan fugaços, que els partits sorgits en aquests contextos neixen, creixen, es desenvolupen i es moren a una velocitat tan trepidant que al cap d’uns anys com a molt ens recordarem del nom de qui va ser el seu màxim dirigent.
I a l’altra banda, aquells partits consolidats i amb estructures locals, regionals i nacionals fortes aguanten el que sigui. Inclús casos de corrupció que liquidarien a qualsevol altre partit en dos telenotícies. Els anys pesen, en aquest cas cap a bé. El PSOE té 145 anys d’història; el PP (si sumen els d’AP) fins a 48; ERC en compta 93; el PNB, fins a 129 anys; i el Partit Comunista (integrat a Esquerra Unida) ja va cap al 103 aniversari.
El primer partit, dels nous, que es va liquidar fou UPyD, fundat el 2007, i que es va dissoldre el 2020. Tretze anys. Ciutadans, creat el 2006, damunt paper encara existeix, però ja no té càrrecs públics d’importància. 17-18 anys ha durat. Podem que va irrompre amb molta força el 2014 el dia d’avui encara manté algun pes, intentant sortejar que no se’l mengi Sumar. Vox també va començar en el mateix període que Podem, encara que el seu creixement fou més endavant, i sembla que s’ha obstinat amb crisi darrera crisi en seguir el pas de Ciutadans.
I després queden els més nous. A l’esquerra Sumar i a la dreta Se acabó la fiesta. És mal de saber quin futur els espera a aquests dos, però si l’actualitat política segueix amb aquest ritme no els hi don molt de temps. De fet, els seus dirigents sembla que fan tot el possible perquè la seva trajectòria sigui encara més breu que la dels seus immediats predecessors.
