Conte contat, conte acabat

En la nostra tradició cristiana, i provinent també d'un conte per a nens com és el Gènesi, es considera que el pecat original es refereix a la baixesa de l'ésser humà per mor de la desobediència, obstinació i incomprensió d'Adam i Eva enfront dels designis i les ordres del Creador, i que aquest enfonsament humà etern va esdevenir una inclinació cap al pecat innat en la nostra naturalesa. Això s'interpreta sòlit com la tan escatainada feblesa de la carn, o el que és el mateix, una tendència connatural a sucumbir i perdre's en els desitjos i les temptacions que poden, i solen, allunyar-nos d'allò que considera, la societat, moralment correcte, o, com en el cas que ens ocupa, moralment modèlic.

La raó és que la feblesa de la carn hauria de conduir-nos intrínsecament a immergir-se en les lluites internes que tots enfrontem, com la temptació de qualsevol mena; posem, com a exemple més diàfan, el desig luxuriós versus la lluita per a mantenir intacta la nostra integritat moral. Enfilant per aquí, això s'entén com una recordança que tots som humans, independentment de la classe de bressol que ens hagi gronxat i que, encara que anheléssim sempre superar-nos o transcendir, potser, algunes (o moltes) vegades caiem en específics comportaments que no reflecteixen els nostres valors socials o reputacions més elevades. Aquest és un tema que ens interpel·la a la introspecció sobre la mateixa naturalesa humana, la redempció dels pecats o les errades (depèn de si hi ha fe o no) i el creixement personal (encara que soni a manual barato d'autoajuda)... Ara bé, també podem desfermar ja els braus... mai més ben dit.

Posem a l'atzar, si per atzar entenem un conjunt de causes no conegudes amb el resultat d'un efecte imprevisible, alguns noms de dona: Alejandra, Angélica, Anne, Bárbara, Corinna, Carmen, Diana, Julia, Marta, Raffaella, Sandra, Sol i fins a quatre mil set-cents setanta-quatre noms més. A algú li diuen res ara aquests noms i aquesta xifra? No? Entesos, més pistes. Doncs: I si ho demanéssim a una tal Sofia? Molt casta ella, llavors potser tindríem resposta. Però no importa tant el qui quan contes un conte o descrius uns fets, i sí que importa més el què, o el perquè.

El perquè ens enganyem les persones, en seria una bona mostra. La mentida i l'engany reposen en l'abans citat pecat original, o, recorrent a la infal·libilitat de la ciència: Estem davant d'una qüestió genètica i portem dins l'ADN aquesta capacitat innoble? Si és així, res no podem fer per a desfer-nos d'ella. El que em pregunto és si uns duen més connatural i innat aquest «atribut» que altres. Si és així... que s'enderroqui tot: Les persones no som totes iguales, ni davant la llei, si hi ha algú que és inviolable pel càrrec que ostenta, ni davant la naturalesa si n'hi ha que duen la mentida com Alfa i Omega. I si aquesta desigualtat és de sèrie, qui som la resta per a jutjar a aquells amb atenuants? Si Déu fos el creador de tanta desigualtat, s'hauria de dir que Déu no és equitatiu. Però, com a persona de Fe, crec que els trets no els hem d'apuntar tan amunt, hem d'apuntar-los més avall, concretament just davall de la cintura.   

Apuntem, doncs, com a culpable la moralitat (la manca d'ella), que no és exactament sinònim d'ètica; perquè l'ètica podem considerar-la com un conjunt de normes que s'apliquen dins la societat, en canvi, la moralitat és molt més tendenciosa i inherent. Entesa aquesta diferència podem concebre, que no compartir (almanco jo), la forma de procedir de les persones que enganyen habitualment a les altres, només des del punt de vista tan injustificat que són persones de menys moralitat que la resta. I per enganyar, encara que la posició piramidal social et tingui a la punta més alta, només cal això, ser, com es deia abans, de moral distreta. La pregunta és si a aquesta persona, amb moral distreta 4.786 vegades, pot donar-se-li la potestat de regir els nostres camins. I més encara: Està capacitada per ser el far moral, també ètic, que ha d'il·luminar a la resta a tall d'exemple modèlic? Pot arribar a fer-ho des de 1.975 fins a 2.014? Qui no sàpiga de que ni de qui parlo, no entendrà què són les 4.786 infidelitats ni a qui pertanyen. Sols poden pertànyer a algú amb un patró patològic... incapacitat absolutament per a portar cap corona. No cal recórrer a altres exemples de comportament, ja públicament deslliurats, per a veure-ho.

Ara sí, no? Ja heu donat llustre a allò que abans era bituminós quasi per llei i heu arribat, tal que Hänsel i Gretel, a la casa de la bruixa dolenta. Compte, perquè els «pardals» s’han menjat les miques de pa esmicolades i no hi ha camí de retorn. Per tant... conte contat, conte acabat. Felip, va teu!