Guillem López Casasnovas14/10/24 4:00
TW

L’anàlisi econòmica del sector turístic s’ha fet, tradicionalment, des de l’òptica de la producció, i ha vingut marcada per la identificació de dues ‘malalties’ que hi incideixen fortament: l’anomenada ‘infermetat de Baumol’ i la coneguda com a ‘malaltia holandesa’; i per la cerca d’alguns antídots. La primera té a veure amb l’aplicació de la teoria de William Baumol: tota activitat intensiva en mà d’obra ocupada en serveis de poc valor afegit tindrà moltes dificultats a l’hora d’incrementar la seva productivitat, substituint treball per capital, sense deteriorar la qualitat del servei. De manera que, sense el coixí de l’augment de productivitat, tot l’increment de costos salarials es traslladarà a preus. La competitivitat, sense una diferenciació de productes que permeti discriminar preus, condemnarà el sector productiu a una erosió dels salaris en termes reals. La ‘malaltia holandesa’, per la seva banda, té a veure amb els efectes que, sobre l’economia, es generen amb la forta empenta que agafa un sector emergent (el coure a Xile, les tulipes a Holanda -d’aquí el nom-), que imposa un elevat cost d’oportunitat per la resta d’activitats productives, monopolitzant, així, l’orientació de l’economia. En el cas del turisme, aquest comença per una massiva parcel·lació del sòl, un finançament fàcil i amb poc risc, una demanda canalitzada per operadors i liquiditat quasi immediata... que acaben fagocitant la resta d’activitats.

Però, més enllà d’aquests trets teòrics de la producció, crec que hauríem de saber veure que el problema social que avui genera la reacció antiturisme a moltes societats és el de la distribució dels guanys i beneficis que genera, més que no pas un problema tecnològic de producció. El turisme com a bé d’experiència i reputacional, no té un valor productiu en si mateix, sinó en funció de l’entorn en què es situa; no és el resultat mecànic d’una tècnica amb valor independent d’on s’utilitzi, sinó que hi influeix    l’espai natural en què s’insereix. La distribució dels excedents empresarials no reconeix aquests valors, a diferència de la perspectiva ciutadana, que sí que considera aquell entorn, i el veu com a propi,    part del llegat rebut dels seus ancestres; està clar, sense l’empara de cap registre de propietat que els ho reconegui. Per això la ciutadania es rebel·la quan veu l’erosió del patrimoni col·lectiu, del benestar social, a la vegada que observa com molts inversors s’apropien en exclusiva de les plusvàlues que aquests béns comuns generen.    I als ciutadans els resta, solament, el valor de la productivitat marginal del treball que troben associat a l’ocupació turística; valor tan baix com baixa és la productivitat que permet el sector de serveis. Pateixen uns preus inflats per la demanda externa, que redueixen la capacitat adquisitiva, any rere any, de la seva renda real; una pressió salarial a la baixa amb l’entrada imparable de nouvinguts -hom diu, també, que és per a poder ser competitius-; i, a la vegada, observen els estralls de la congestió i de l’activitat turística sobre un territori que senten com a propi.També l’administració central frueix dels ingressos que continuadament salven el dèficit exterior de l’economia espanyola, sense haver d’assumir els costos socials ni mediambientals que el turisme provoca sobre el territori. Aquests son centrifugats cap a l’administració territorial, que no veu en el finançament autonòmic reconeguts cap compensació per aquests desequilibris.

Aquesta és, al meu entendre, la causa de la desafecció de bona part de la ciutadania amb com s’ha entès el turisme al nostre país, atenent-nos a qui se n’està lucrant i a com els poders públics semblen aliens als efectes que genera.