Scott W. Hibbard, professor associat i director del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat DePaul de Chicago (Illinois), és autor de l'assaig «Religious Politics and Secular States: Egypt, India and the United States», i ha publicat a «La Vanguardia» un extens escrit sota el títol «El nacionalisme cristià de Trump», de gran interès per a tots aquells que ens demanam què té de cristià aquest nacionalisme i quines són les bases ideològiques que el fonamenten. Sobretot, perquè aquest fenomen no sols es circumscriu a Trump i als Estats Units, sinó perquè està assolint una gran paper en el món d’avui i, sens dubte, també a Espanya. El meu article d'avui té, doncs, molt poc de collita pròpia, ja que, per l'interès que em desperta aquest fenomen, em limitaré a sintetitzar (cosa que no ha estat fàcil) la tesi de Hibbard.
El fenomen de Donald Trump i el seu gran suport electoral als Estats Units està profundament arrelat en una estratègia que barreja el nacionalisme cristià, la política de guerra cultural i la polarització de la societat entorn de temes identitaris. Al llarg de la història nord-americana, la relació entre religió i política ha estat un tema de debat. Tot i que la Constitució estableix una separació formal entre l'Església i l'Estat, el cristianisme protestant ha jugat un paper clau en la identitat nacional. Aquesta influència, però, ha variat al llarg del temps, i en les darreres dècades, la política conservadora ha explotat la religió com una eina per mobilitzar la seva base electoral.
Trump ha aconseguit capitalitzar un sentiment de descontentament entre els cristians conservadors, que veuen amenaçats els seus valors tradicionals per una cultura secular que consideren immoral. La percepció que el secularisme no és neutral, sinó hostil cap a la religió, ha estat un argument central de figures com William Barr, que va culpar el relativisme moral de problemes socials com l'abús de drogues i les famílies desestructurades. En resposta a això, Trump ha presentat una plataforma que promet tornar la religió al centre de la vida pública, apel·lant a la protecció dels valors tradicionals i posicionant-se com el defensor dels cristians davant d'una suposada persecució per part d'una elit progressista.
Un dels aspectes més destacats de la campanya de Trump és el seu enfocament en les anomenades guerres culturals. La guerra cultural, que va començar a la dècada de 1990, s'ha intensificat en els últims anys, i Trump ha estat un gran exponent de l'estratègia republicana d'utilitzar temes divisoris per mobilitzar votants. En lloc de centrar-se en les polítiques econòmiques, l'estratègia de Trump ha estat emfatitzar temes com l'avortament, els drets LGBTI i la immigració, qüestions que apel·len directament a les preocupacions morals dels cristians conservadors. Aquest enfocament ha permès que Trump mantengui un fort suport entre els protestants evangèlics blancs i els catòlics conservadors, tot i que la seva vida personal i el seu comportament sovint estan en desacord amb els valors cristians tradicionals.
La base del suport de Trump prové, per tant, d'una profunda polarització de la societat, que ha estat fomentada per dècades de retòrica conservadora que barreja religió i política. Richard Nixon va ser un dels primers a utilitzar la religió i la raça com a eines polítiques, amb la famosa «estratègia del sud» que buscava atraure els votants blancs de classe treballadora. Aquesta estratègia ha estat refinada i utilitzada per tots els presidents republicans de llavors ençà, però va ser Trump qui la va dur al seu màxim nivell. A través d'un populisme de dretes, que barreja el nacionalisme cristià amb el militarisme i la xenofòbia, Trump ha aconseguit consolidar la seva base, fins i tot en moments de crisi.
El més desconcertant per a molts és que, tot i que Trump no és un exemple de vida cristiana, els cristians conservadors el veuen com un defensor de la seva visió del país. Segons alguns dels seus seguidors, com el pastor Franklin Graham, Trump és l'únic capaç de lluitar contra l'elit progressista i recuperar el control de les institucions que, segons ells, han estat corrompudes per una cultura secular. Aquesta visió del país està marcada per un tribalisme polític, on el cristianisme es barreja amb una reafirmació de jerarquies socials tradicionals i privilegis racials.
A més, la política de guerra cultural de Trump ha estat eficaç per distreure l'electorat de problemes estructurals més profunds, com la creixent desigualtat econòmica i la desindustrialització. En lloc d'abordar aquests temes, Trump ha optat per inflamar les passions dels seus seguidors a través de la demonització dels progressistes, els mitjans de comunicació i els demòcrates, acusant-los de ser responsables de la decadència moral i cultural dels Estats Units.
En resum, el suport a Trump dins de la dreta cristiana no es basa en la seva adhesió a una ètica cristiana (la que tindria el fonament en l’Evangeli), sinó en la seva capacitat per utilitzar la religió com una eina política. Trump, en efecte, ha ofert als cristians conservadors el que han estat buscant durant dècades: un líder disposat a utilitzar el poder de l'Estat per promoure la seva visió del món. I a canvi del seu suport, Trump ha promès aprovar lleis i nomenar jutges que retrocedeixin en els avenços assolits pels moviments pels drets civils, els drets de les dones i la igualtat Lgbti. Al mateix temps, ha alimentat una narrativa de guerra cultural que ha polaritzat profundament la societat nord-americana, deixant el futur de la democràcia en una posició incerta.
Amb les eleccions presidencials del 2024 a la vista, el paper de Trump com a defensor del nacionalisme cristià i la seva capacitat per mobilitzar la dreta religiosa continua sent crucial. L'estratègia de Trump sembla estar basada en una combinació de retòrica religiosa, nacionalisme excloent i polítiques econòmiques conservadores que prometen un retorn als valors tradicionals i una defensa davant les amenaces internes i externes que, segons els seus seguidors, amenacen la identitat dels Estats Units. Per tant, la polarització política i religiosa que ha caracteritzat la campanya de Trump no és nova, però ha assolit noves dimensions amb ell, cosa que planteja interrogants fonamentals sobre el futur de la política nord-americana i la relació entre religió i Estat al país.
