Maite Salord acaba de veure publicada la seva novel·la titulada «El temps habitat» dins la col·lecció A tot Vent, de Proa. Segons s’afirma a la contraportada del llibre, la protagonista de la novel·la, Àngela Benejam, torna a la finca rural on passava els estius des de sempre, que s’acaba de vendre, i la recorre descrivint els records que li evoca. Un acte de nostàlgia plenament poètic i subjectiu. La pròpia autora ha dit, referint-se a aquesta obra, que no habitam espai, sinó temps. D’aquí vindria el títol, i la portada vindria d’una imatge de peixos vermells dins un safareig que també forma part dels records personals.
L’obra està situada a l’època actual, fins al punt que la pandèmia de covid forma part de les peripècies personals de la protagonista, és un dels condicionants de l’estat d’ànim consirós de tota la novel·la. Segons el diccionari «consirós» vol dir meditabund, absorbit per un pensament que preocupa. I el que absorbeix n’Àngela Benejam és el recorregut detalladíssim de la finca venuda com una mena de retorn al passat, un «vincle» del lloc amb el passat. I a Menorca «lloc» és sinònim de finca rural, possessió, etc. Per cert, que el fet que a Menorca ara mateix s’estiguin venent moltes finques sobretot a francesos resulta més aviat circumstancial en aquesta obra. Em fa l’efecte que l’important és l’evocació del temps passat, la família, el germà mort, la vida viscuda fins arribar a la seixantena d’anys de n’Àngela. Molt bé. La reflexió sobre el passat és un dels grans temes de la literatura universal, de manera que aquesta visió personal de na Maite Salord en habitar el temps passat constitueix una bona novel·la que es pot llegir amb un somriure de nostàlgia, de conquesta quotidiana, de renúncia als grans escarafalls i de valoració de les coses senzilles. D’autenticitat, que és el que sempre justifica una bona obra d’art.
Crec que el nom de Ciutadella no hi surt, a la novel·la, però hi sura pertot arreu. És evident que tots els escriptors, quan fan una obra valuosa, escriuen sobre allò que coneixen millor i allò que senten profundament. Na Maite Salord sap construir personatges, descriure l’acció interior, omnipresent a les seves obres, i per això va molt bé recórrer a records propis, temps idealitzats, persones estimades, somnis i frustracions per a imaginar a partir d’un terreny ferm que faci de l’obra una narració totalment creïble. Jo crec que la infància és un dels terrenys més ferms que fonamenten l’obra d’un narrador.
