Tribunal Suprem, Constitucional i la llei d’Amnistia

Cal tenir present que aquest recurs a què m’acab de referir no té per objecte determinar l’aplicabilitat o no de la llei a una o diverses persones determinades, sinó que va directament contra la norma, ja que el Tribunal Suprem considera que, qualssevol que fossin els seus possibles beneficiaris, la llei d’Amnistia ha de ser declarada inconstitucional perquè suposa una vulneració del dret constitucional a la igualtat davant la llei, així com també dels principis de seguretat jurídica i proscripció de l'arbitrarietat que la Constitució espanyola proclama.

El Tribunal Constitucional haurà, doncs, de resoldre, a petició del Tribunal Suprem, si la Llei Orgànica 1/2024, de 10 de juny, d'amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya és o no constitucional, en tot o en part, i si, per tant, podrà ser aplicada. A més, el Tribunal Constitucional haurà també de resoldre en aquest mateix sentit l'admissió a tràmit dels recursos d'inconstitucionalitat plantejats pel PP i per diverses comunitats autònomes.

Una altra cosa diferent és la decisió que ha pres el Tribunal Suprem de no aplicar l'amnistia —per tant, de no aplicar la llei que, mentre no es declari la inconstitucionalitat, resta vigent— als líders del «procés» que van ser condemnats pel delicte de malversació de cabals públics per l'organització del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Aquesta decisió de la Sala que presideix Manuel Marchena considera que Junqueras i els exconsellers Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull (la decisió no afecta Puigdemont perquè no va ser jutjat ni condemnat) no poden ser amnistiats perquè la llei d’Amnistia recull una excepció d’acord amb la quals no se’n poden beneficiar els qui van desviar fons públics per a un benefici personal. I el Tribunal Suprem considera que és el que van fer els condemnats per malversació: beneficiar-se personalment.

No cal dir que la majoria de mortals vam interpretar l’excepció en el sentit que no podrien ser amnistiats els qui, amb la malversació, s'haguessin posat els diners a la butxaca, però el Tribunal Suprem, amb una habilitat hermenèutica impressionant, ha capgirat l'argument i ho ha fet amb una suposició: «L'enriquiment personal —diu— es va produir perquè l'ús dels fons públics va permetre als polítics condemnats no haver de posar diners de la seva butxaca per dur a terme les accions del Procés». I al·lega que pot fer molt bé aquesta interpretació perquè «interpretar la llei» és aquesta la funció que els correspon com a jutges davant els qui demanen que els tribunals s’ajustin a la literalitat de la norma. I això perquè «la imatge del jutge com a 'boca muda' que ha de limitar la seva funció a proclamar conseqüències jurídiques que flueixin de la literalitat de la norma representa una imatge antiquada que els recurrents presenten ara com l'ideal democràtic d'una justícia respectuosa amb el poder legislatiu».

Val a dir que ha discrepat del sentit majoritari de la Sala Segona la magistrada Ana Ferrer que, en un vot particular, reitera la necessitat d’atendre el mandat que emana del legislador: «La lectura dels preceptes —objecta Ferrer—adverteix de l'inequívoc propòsit legislatiu d'amnistiar l'aplicació de fons públics a la celebració dels referèndums que van tenir lloc a Catalunya els anys 2014 i 2017 i, amb caràcter general, totes les despeses assumides per l'erari públic sempre que busquessin fer realitat el que el legislador denomina el procés independentista català». Per tant, a criteri de la magistrada, la interpretació que està fent de la malversació el Tribunal Suprem per negar l’aplicació de l’amnistia als qui l’han sol·licitada no és acceptable.

Tot i així, el que val és el vot de la majoria, que tanca la via jurisdiccional als interessats, als quals ara se’ls obre la possibilitat d'acudir al Tribunal Constitucional formulant un recurs d'empara, però la veritat és que a Junqueras i els seus companys se’ls complica molt la situació perquè els seus recursos d’empara per tal que se’ls apliqui l’amnistia en base a la llei vigent, aniran a la coa i, per tant, el Tribunal Constitucional no els podrà resoldre fins que hagi resolt el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Tribunal Suprem i, també, els recursos d’inconstitucionalitat del PP i de les Comunitats autònomes.
I suposant que, superades les recusacions de magistrats del Constitucional (que ja se n’han produït), aquest finalment desestimés tots els recursos d’inconstitucionalitat i digués que la llei d’Amnistia és fidel a la Constitució —la qual cosa li permetria entrar a resoldre els recursos d’empara i decidir si la interpretació que ha fet el Tribunal Suprem de la malversació s’ajusta o no a la llei—, sabem que el Constitucional es trobarà amb un nou entrebanc, ja que el Tribunal Suprem s’ha guardat un as a les punyetes de la toga, i ha enunciat que, si el Constitucional valida la llei d’Amnistia, formularà una qüestió prejudicial davant del Tribunal Europeu de Justícia de la Unió Europea (TJUE), fet que paralitzarà novament (i per un llarg termini) la possibilitat d’actuar fins aquest darrer tribunal europeu dicti una resolució si aquesta és favorable a la llei qüestionada.

En definitiva, que la Sala Segona del Tribunal Suprem que presideix Manuel Marchena, amb el vot contrari d’Ana Ferrer, ha decidit jugar fort. I si bé ningú podrà dir que es mou fora de la legalitat, perquè tots els passos que dona la respecten, difícilment podrem concloure que la seva actuació s’ajusta al que vol representar aquella al·legoria de la Justícia que ens mostra una dona amb els ulls tapats i duu en una mà una balança, símbol de l’equitat. No, al Tribunal Suprem li pesa molt més l’espasa que l’al·legoria duu en l’altra mà, amb la qual pretén imposar per la força les seves decisions.