Ha començat un nou curs escolar en què s’han posat en marxa les mesures del govern Prohens en contra de la llengua catalana a l’ensenyament, mesures que han estat un autèntic fracàs. Així, només 11 escoles de les Illes (cap de pública) s’han adherit el Pla pilot de segregació lingüística. Aquesta xifra representa el 3,24% del total de 339 centres de Primària (117 privats i concertats, i 222 de públics) que hi ha a les Balears.
Amb l’elecció de llengua al primer ensenyament, les famílies també han girat l’esquena a la proposta: el 89,8% de les famílies ha triat el català (16% en castellà i 5,5% no ha respost). Menorca és l’illa que ha donat més suport al català (89,8%). A Mallorca, un 79,7%, i a Eivissa i Formentera, un 65,2%, un percentatge sensiblement inferior a la resta d’illes. Aquestes xifres posen en evidència la lleialtat lingüística de les famílies catalanoparlants però també, i sobretot, el fet que la immensa majoria de persones que viuen a les Illes i que no tenen el català com a llengua pròpia sí que tenen clar que el fet de conèixer la llengua del lloc on es viu és fonamental per a la seva integració.
Tanmateix, aquestes dades tan positives no ens poden fer perdre de vista una realitat molt preocupant, que de cada vegada és més evident dins els centres escolars: l’augment de la presència del castellà als passadissos i als patis com a llengua de relació entre els alumnes. Val a dir que la immensa majoria d’aquests joves castellanoparlants coneixen la llengua pròpia del territori on viuen però no l’empren si no és per «obligació». Si a aquest fet hi afegim que els companys que sí que tenen el català com a llengua pròpia canvien al castellà sense pensar-hi un instant en ser interpel·lats en aquesta llengua, ja tenim el cercle tancat.
Aquesta tendència a mudar de llengua s’ha accentuat de manera extraordinària en els darrers anys, fins arribar al punt que, moltes vegades, s’ha de recordar l’obvietat que dins la classe de català només es pot parlar en català. En aquest sentit, m’atreviria a dir que, en la majoria de casos, qui canvia de llengua no és prou conscient del que representa per al futur del català el fet d’arraconar-lo a la mínima ocasió. Al contrari, s’acostuma a veure el fet com una decisió sense importància que en res pot afectar el futur d’una llengua mil·lenària. Un gran error.
En defensa dels més joves he de dir que aquesta actitud no és exclusivament seva i que entre el professorat també es dona. No parlar en català a alumnes castellanoparlants que ens entenen perfectament és inexplicable. Fins i tot, no parlar en català a alumnes nouvinguts que estan aprenent la nostra llengua, perquè el missatge que els donam és evident: el català no és una llengua necessària. També, com en el cas dels més joves, estic convençuda que els adults, dins i fora dels centres educatius, que muden la llengua pròpia pel castellà ho fan sense adonar-se de l’abast del que representa. El més greu és la poca consciència de tots plegats d’estar afavorint, amb la nostra actitud lingüística, l’afebliment de la llengua catalana.
Acab com he començat, amb un fet positiu: la supervivència del català és a les mans dels parlants. I açò vol dir que no n’hi ha prou de saber-la o de tenir clar que els nostres fills l’han de saber. La llengua ha de ser viva o no serà. L’hem d’emprar en el nostre dia a dia. A casa, a la feina, a l’escola, a les botigues, amb els amics. Només així, malgrat el govern de torn, assegurarem la seva supervivència.
