Fou la nit del 21 d'abril de 1519, durant la tercera expedició espanyola al «Nuevo Mundo», comandada per Hernán Cortés de Monroy y Pizarro Altamirano, quan aquest amarrà davant la costa de Chalchicueyecan, el que avui s'anomena Veracruz. Aquest fet fou el que va iniciar el que podríem dir, suaument, un procés polític-militar que culminaria amb la caiguda de la Gran Tenochtitlán i, per consegüent, de tot l'Imperi Asteca; això és, la conquesta definitiva del que ara coneixem com Mèxic.
Tot i així, cinc-cents anys després d'aquests fets, el març de 2019, el president Mexicà Andrés Manuel López Obrador va fer saber al món sencer, de manera molt explícita i patriòtica, per dir-ho també suaument, que havia enviat una carta al Rei d'Espanya, Felip VI, i una altra al Papa Francesc, perquè ambdós fessin un relat dels greuges infligits al seu poble cinc segles enrere, i que es demanés perdó als habitants originaris per les violacions dutes a terme i extrapolables al que avui dia se'n diuen drets humans, puix afegí que hi va haver matances i imposicions per la força, ja que la denominada Conquesta va fer-se, frase molt endevinada: «amb l'espasa i la creu».
En aquest sentit, el de demanar una cosa tan cristiana com el perdó, el Papa Francesc, dos anys i mig després de rebre la missiva del president mexicà, oferia, el dia 26 de setembre de 2021, les seves disculpes pels pecats comesos per l'Església Catòlica en les dites terres i dates. Tinc un amic que diria aquí que «d’allò que val poc, donen molt», puix no costa res reconèixer que la història està escrita en tinta de sang, de la sang, sempre, dels innocents.
Però Spain is different, puig encara avui dia, el Rei Felip VI no ha contestat a la mencionada carta i, al·legant aquest motiu, la nova presidenta electa del país, Claudia Sheinbaum, no ha convidat el Rei Borbó a la presa de possessió del càrrec. I, ves per on, jo que soc adepte al fet de demanar perdó (podeu llegir el meu anterior article), en aquest cas crec que tant el Rei com el govern d'Espanya tenen dret, si no volen, a no demanar-ne. Explicaré aquesta contradicció personal amb uns exemples diàfans i nítids:
Va demanar perdó Gengis Kan, el més gran conquistador de la història, per «expandir» l’imperi mongol? En va demanar Juli Cèsar al segle I abans de Crist quan es convertí en el conqueridor més gran de l'imperi romà? O Cayo Cèsar August, que no es quedà enrere? I el mitificat viking Ragnar Lodbrok, en els segles VIII i IX quan envaïa mitja Europa en nom d'Odin? I l'imperi otomà, quan a partir de 1288 es va fer seus a la força bona part del sud-est europeu, de l'Orient Pròxim, del nord d'Àfrica i de part de l'Europa central i Oriental? En demanà Napoleó Bonaparte, a partir de principis del segle XIX quan conquerí mitja Europa deixant entre quatre i set milions de morts; i en demanà concretament als espanyols quan, el 1807 (això ens toca de més a prop) ens va envair a nosaltres? No cal posar més exemples, n'hi ha masssa al llarg del temps, la història n'és farcida, ni cal que busqueu respostes als llibres d'història a les preguntes retòriques formulades. La resposta a totes elles és un rotund: No! Ningú no demanà perdó.
Podríem entrar en el pla filosòfic de l'expressió demanar perdó, i fins i tot en el de la fe (jo aplaudeixo al Papà Francesc per la seva humilitat i disculpa). Però avui dia, ni la primera ni la segona estan per davant de la política, molts cops populista –com la del mateix López Obrador-. A més, no oblidem el que és més important, definitori i clarificador, i que és intrínsec a tota conquesta i invasió: Mai no es demana permís. Si es demanés, ja no seria conquesta ni invasió, seria com una negociació amb un únic resultat possible: el fracàs, puix ningú mai no es deixa conquerir ni envair. Són les ànsies de poder, en nom de Déu (el déu en minúscules), o en nom del rei de torn, sempre supí i amagat rere el tron, les que dibuixen més a les clares la nostra naturalesa insegura i vàcua. Són aquestes misèries humanes i el seu innat buit el que volen omplir-se amb allò que no li pertany... potser aquest sigui l'autèntic pecat original.
Però què ha de dir ara el bo de Felip VI?, i més quan el seu pare, el Rei emèrit Joan Carles I, l'any 1990 (aleshores Rei) ja es reuní amb les principals ètnies mexicanes, al mateix Mèxic, per a lamentar els abusos als indígenes a pesar d'estar sota la protecció de la corona espanyola. Què voleu ara, Sr. Obrador i Sra. Sheinbaum? Potser una baixada de pantalons? O és que simplement sou esclaus de la vostra pròpia i deshonesta política de culpar el de fora quan no podeu arreglar el desastre de dins? Serà això simplement: Distreure al personal si no podem millorar-li la vida. És política d'escombraries... però és la que hi ha arreu del món.
Mentrestant, tant si ens donen permís com no els nostres germans mexicans, aquí continuarem escoltant la lletra d'un tal José Alfredo (Jiménez) en la veu de Pedro Infante o de Vicente Fernández, cantant allò de «... pero sigo siendo el rey».
