En aquest segle hem assistit tots a un tret transcendental per les nostres illes, i pel món sencer, que ha capgirat fonamentalment el concepte dels mitjans de subsistència per al nostre poble. Ens referim a la florent indústria hotelera, que ha donat pa i treball tant a nadius com a forasters.
No parlem aquí naturalment de l’estat actual de la envitricollada xarxa d’hotels, de més o manco estrelles, que són els successors i els hereus d’aquelles fondes i pensions d’antany, que han proliferat, massa i tot en aquestes darreres dècades del passat segle XX. Una explicació, llarga i feixuga, que fugiria del nostre objectiu. Però sí ens referim breument als començaments d’aquesta explotació, que ja és història. Cal recordar els primers pioners, i sols ho farem de dos noms, que brillen com astres de primera magnitud. Són el Gran Hotel de Ciutat i l’Hotel Formentor de Pollença, inaugurats en 1903 i 1930 respectivament. El darrer fou bastit per l’argentí afincat a París, Adam Diehl.
ELS HOSTALS I ELS TRAGINERS
Uns altres establiments, similars als que acabem de veure, eren els hostals tan freqüents antany a la nostra terra, que al principi servien per allotjar els viatgers, tal com ja hem dit. Després hi feien aturada els traginers (carreters) amb els seus carruatges, sobretot en els trajectes llargs, posaven sa forqueta al carro i, mentre les bísties menjaven la benguanyada ració, de palla i civada, garroves o faves dins la grípia, ells posaven quatre miques vora el foc, i el corresponent barral de vi o aiguardent, que els servia l’hostaler o l’hostalera.
Els traginers eren els antecessors de les actuals agències de transports, a força d’hores cobrien les màximes distàncies de la nostra geografia. De Santanyí, Felanitx, Manacor, Artà, Alcúdia, Pollença, Sóller i Andratx, que són les poblacions més foranes, qui més qui manco tenia necessitat d’enviar coses a Ciutat o de dur-ne d’allà. I per fer el viatge pel seu compte, no era fàcil ni rendible. Per tant ho encarregaven als traginers.
La distribució dels hostals estava ben ideada, que al cap d’una hora o dues sempre se’n trobava un. Així a totes les poblacions de pas i també d’entremig d’elles, Però sobretot a Ciutat hi havia els hostals amb gran porxada davant, sostinguda per gruixades pilastres de marès. D’allà partien els traginers a repartir les mercaderies, que havien duit del poble i a cercar les que els havien encomanat, mentre el carro i la bístia, quedaven custodiats per l’hostaler.
LES POSADES I ELS POSADERS
Ara per redactar o recopilar, aquesta segona i darrera part, sobre les fondes i hostals, manca parlar de les posades i els posaders. D’aquest tema i costums, també regien a Menorca. En certa ocasió a les pàgines d’aquest Diari, ja en vaig parlar; però és molt curiós, veure com eren aquests mateixos costums a la nostra germana major Mallorca, perquè fora d’alguns detalls, variaven poc dels de Menorca.
Fins ben avançat el segle XX, allà era costum, que totes les possessions (llocs), i les cases senyorials de fora poble, tinguessin al poble una casa per anar-hi els diumenges, festes o quan fos necessari. Aquestes posades, durant la setmana mitjançant la paga d’una quantitat estipulada, estaven cuidades pels posaders. Altra tant passava amb algunes entitats religioses d’importància. A Ciutat antany, hi havia sa posada de Lluc, la de Montserrat i altres.
Fins aquí arriba, aquesta narració dels «Arts i Oficis d’Antany», sobre les fondes, hostals, fondistes i hostalers. Una narració, que engloba l’antiga pagesia mallorquina i els antics traginers o carreters. Ara per posar el punt final, ho faré recordant l’antiga fonda Faner de Ciutadella.
Quan un servidor sols tenia sis o set anys, record que amb la meva mare moltes vegades anàvem a aquesta fonda; per aquelles saons si no ho record malament, la regentava una fondista ja entrada en anys, que ara no record el seu nom, però sempre la recordaré asseguda a una taula, tallant sofrits, mentre xerrava i feia les encomandes a la meva mare, patates, llegums, alls, cebes etc. Tenia dos fills, en Doro i la seva dona, s’encarregaven de cuinar, mentre que l’altre fill, en Mario, que era fadrí, es cuidava d’anar a rebre els viatjants, que amb l’auto correu arribaven de Maó, i ell amb un carret de mà els portava les maletes a sa fonda, després, també es cuidava de servir les taules.
Açò és tot el que record d’aquesta fonda, naturalment que arreu de Menorca n’hi havia d’altres, Però per aquell temps no eren massa. No voldria haver estat cansat amb aquests dos articles, esperant que hagin agradat als llegidors del nostre Diari MENORCA. Fins un altre dia.
