El passat dissabte 21 de setembre, Enric Juliana criticava la saturació del tema de Veneçuela en el debat polític espanyol assenyalant que, tot i que la crisi de legitimitat al país sud-americà és important, la política espanyola està desproporcionadament enfocada en aquest assumpte, mentre altres temes europeus crucials reben menys atenció. Més encara, l’agut periodista intentava comparar la importància que, per al futur d’Espanya pugui tenir el que està succeint a Veneçuela amb el que succeeix (i pot succeir) a Alemanya, i era de l’opinió que, tot i que pràcticament ningú es fixi en el preocupant esdevenir de la política alemanya, ell considera que aquest pot condicionar molt més el futur d’Espanya que el que està succeint en aquell país sud-americà, però per poc que observem la vida quotidiana, als articles publicats als diaris o a les declaracions dels polítics, Veneçuela se’n duu la palma.
Fa un parell d’anys —seguia escrivint Juliana—, en plena epidèmia, el líder de Vox va proposar al Congrés que Espanya apostés per la Iberosfera i comencés a refredar els seus vincles amb la Unió Europea, a la qual va definir desdenyosament com a «parc temàtic del dret administratiu». «Menys Europa, més Llatinoamèrica», va ser la consigna que va llançar Santiago Abascal en el debat de la moció de censura contra Pedro Sánchez els dies 21 i 22 d’octubre del 2020. I aquestes darreres setmanes, els somnis d’Abascal han estat a punt de complir-se.
I de quina manera! N’han estat detonant les eleccions en què Maduro ha imposat la seva llei contra el que sembla que realment va passar: que la candidatura opositora d’Edmundo González havia guanyat les eleccions, fet que ha mobilitzat els demòcrates de la majoria de països a denunciar aquesta circumstància basant-se, sobretot, en la negativa de Maduro de mostrar les actes electorals, cosa que ha portat el Parlament espanyol i també l’europeu a considerar que Edmundo González és el president legítim democràticament elegit, una declaració d’abast moral, perquè, de facto, Maduro i els seus seguidors continuen al capdavant del govern veneçolà.
No crec que ningú dubti que la república de Veneçuela és un exemple primerenc d’un fenomen global d’autocratització, on els règims desmantellen la democràcia per mantenir-se en el poder tot i haver patit en les darreres dècades una greu crisi política, econòmica i social que l’ha convertida en el país amb el pitjor rendiment econòmic sense estar en guerra i amb la major diàspora migratòria de l’hemisferi en els últims cinquanta anys. El col·lapse econòmic del país —raonava aquesta mateixa setmana el catedràtic de Ciència Política, Salvador Martí Puig— va començar amb l’arribada d’Hugo Chávez el 1999, quan els alts preus del petroli van permetre un breu període de bonança que després es va esfondrar a causa de projectes populistes insostenibles. Mort prematurament Chávez, Nicolás Maduro va heretar un sistema en declivi que s’ha mantingut només mitjançant la repressió, el control polític i la fidelització de les forces armades.
Havent desmuntat els fonaments productius del país previs a l’arribada de Chávez i havent arruïnat l’antiga administració de l’Estat per manca d’inversió i sense poder construir una nova administració pròpia mínimament eficient, l’únic que li quedava a Maduro era el control polític de la seva formació, la fidelització de les forces armades i la policia, la neutralització del poder judicial i electoral, i fer que emmudís (via expulsió o repressió) la dissidència. És el que ha aconseguit i és, sens dubte, en el que estan d’acord totes les forces polítiques del nostre país, des de Vox fins a Sumar (potser només alguns membres de Podemos en discrepen).
Però tot i que els uns i els altres tenen una mateixa opinió sobre Veneçuela, el que hauria de sorprendre és que aquest país iberoamericà s’hagi convertit en un tema polaritzador de la política espanyola que els partits han utilitzat com a arma electoral. El fet que el Govern d’Espanya no hagi reconegut formalment Edmundo González com a president legítim, tot i exigir que Maduro publiqui les actes, ha donat peu a la dreta a fer un atac en tota regla contra Pedro Sánchez, atac que s’ha vist magnificat per la insòlita (y hiperbòlica) acusació efectuada per l’eurodiputat i vicesecretari d’Acció Institucional del PP, Esteban González Pons, que no s’ha tallat un pèl a l’hora d’afirmar que «El Govern està implicat en el cop d’Estat que s’ha produït a Veneçuela».
Tenim, doncs, que aquest alt dirigent del PP no només ha acusat reiteradament el Govern socialista de donar suport als «colpistes catalans», sinó també de ser còmplice del cop d’Estat que Maduro ha dut a terme en no reconèixer la seva derrota a les passades eleccions.
Que González Pons afirmés tal cosa no em sorprèn, ja que ens té acostumats a aquesta mena d’asseveracions distorsionades, però que, tot seguit, Feijóo exigís la dimissió del ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, acusant-lo de permetre la «coacció» feta pel govern de Maduro a Edmundo González dins l’ambaixada espanyola a Caracas, quan aquest es va veure obligat a signar un document en el qual referendava la victòria del «chavisme» per poder refugiar-se a Espanya, és encara més greu. I pitjor ha estat que no hagi sabut rectificar aquesta afirmació quan, davant tan greus acusacions, el mateix Edmundo González es va veure obligat a sortir al pas en un text on defensava l’actuació de l’ambaixada espanyola i negava haver estat coaccionat pel Govern d’Espanya o per l’ambaixador Ramón Santos. Més encara, González aclaria que aquest comunicat era una resposta per desmentir les versions que el situaven com a víctima de coacció per part de l’Estat espanyol, amb la qual cosa desacreditava la narrativa del PP.
Malgrat això, ningú del PP ha rectificat. I Veneçuela continua sent per a ells una punta de llança —una altra més— contra el govern de Sánchez. La qual cosa dona la raó a Juliana quan, a l’article que he esmentat, conclou afirmant que el debat que es produeix a Espanya al voltant de Veneçuela s’ha convertit en un soroll histriònic i desproporcionat que desvia l’atenció d’altres temes rellevants, com les eleccions a Alemanya, i reflecteix una connexió emocional i política intensa entre Madrid i Caracas.
