Diuen que el verb més bonic, més humà i millor de tots és el verb «Estimar». En ell, diuen, s’hi troba el sentit de tot: De la vida, de l’amistat, de la comprensió, de l'acceptació, de la plenitud... I no li manca raó a qui pensi així. D'aquesta manera podríem dir que estimar està per damunt de qualsevol altra escaiença emocional que ens envolta... Però jo dic, rotundament, que no!, que n'hi ha un altre de verb que frega el cel amb els dits i que el supera en dimensió humana.
El tan important sentiment d'estimar pot implicar bipolaritat, traïció, aleatorietat, esquizofrènia o verí si no ve acompanyat d'un altre verb que l'addiciona i li dona sentit de ser. Un verb, i hi podem filosofar tot el que vulguem, que el supera en capacitat i potestat. Qui pensi que estimar dona sentit complet a la vida, a l'amistat, a la comprensió, a l'acceptació i a la plenitud, s’oblida que estimar sense el verb «Perdonar» no és sencer, ni prou sincer... I aquest article no vol fer apologia contra l'amor, tanta discapacitat mental no tinc; però sí que vol posar en qüestió que amb l'amor es puguin superar totes les vicissituds emocionals que involucra la vida, descomptant, és clar, les físiques.
Qui estima, perdona, però no sempre; potser perquè no estima prou. Però qui perdona, estima sempre, si no, no tindria la capacitat, quasi més divina que humana, de perdonar. La humanitat i la humilitat d'una persona s'han de mesurar per la traça intrínseca que porta el perdó: Aquest sí que inclou els exemples esmentats del sentit de la vida, l'amistat, la comprensió, l'acceptació i la plenitud. I qui és el primer a qui s'ha de perdonar per aprendre a estimar? Evidentment, a un mateix, puix és a nosaltres mateixos a qui més fallem cada dia, per una raó molt diàfana i coherent: És amb qui més temps passem. Introspecció, sis us plau.
La tan escatainada autoestima, autoajuda, autoprotecció, autosuperació i altres «autos», són una disciplina de moda que la nostra absurditat innata diu ara que són camins per a recórrer, tal que un coach tireta i buit quan marca el camí cap al despropòsit. On és l'amor al proïsme quan afavorim l'estima, l'ajut, la protecció i la superació primer a nosaltres mateixos? No té empit d'egoisme això? No són incompatibles i antagònics amor i egoisme? Ah, potser és que vivim temps de fràgils castells d'arena que sols s'ensorren just bufa el vent o puja la marea. No són temps, doncs, per a l'amor als altres i sí temps per a l'amor a un mateix. Narcís avui és feliç des del Mont Olimp emmirallant-se en nosaltres. Eros, en canvi, travessa una profunda depressió.
Però l'amor és sagrat, miseriós qui pensi el contrari, car també es pot fer molt mal estimant... i igualment inexorable és que no es fa mal mai quan es perdona. «T’estimo, però...» no cal acabar la frase, no segueix res positiu a un «però», ja parlà d'aquest tema, no obstant això, mai vindrà un «però» rere un «et perdono» o un «em perdono»; i si esdevingués un però, és que el perdó no era tal. I direu que pot resultar igual amb un «t’estimo»... però no!, l'amor, insisteixo, pot incloure els matisos que esmentava al començament del segon paràgraf, en canvi, el perdó, mai. Que em demostrin el contrari.
Posem a la balança ambdós sentiments palesos benignes. Recorrem a la fe si voleu. Estimar era la prèdica que emprava habitualment Jesús, però conscient que la nostra feblesa humana tard o d'hora ens retrobaria inestables i dèbils i que, per tant, per arribar a tan elevat sentiment com és l'amor, indefugiblement també incloïa perdonar. «Estimeu-vos els uns amb els altres» ho digué en moments que predicava lluny d’amenaça... En canvi «perdona’ls (Pare) perquè no saben el que fan» ho digué quan tingué clara la nostra naturalesa destructiva mentre el clavaven a la Creu. Aquests som nosaltres, els únics éssers de la Terra que es creuen amb el dret de jutjar, condemnar i executar a un altre ésser. Potser la diferència entre Divinitat i humanitat radiqui en què la primera pot perdonar la segona, tot i que la segona pugui matar la primera. A l'inrevés, simplement, no és atribut ni cim humà.
He de tancar aquesta reflexió en veu alta (només jo sé perquè l’he feta), declarant-me seguidor abans del Perdó que de l'Amor, ambdós en majúscules, perquè un sentiment, senzillament, és més elevat que l'altre. Alhora us demano perdó si us he molestat. No vull provocar a qui m'estimo... ensems demano espigoleu el més difícil d'executar dels dos verbs avui evocats.
Nota de l'autor: Aquest article, des del títol fins a la darrera paraula d'abans de la nota de l'autor, consta exactament de 777 paraules. Entenc que la càbala vol fer-ne de les seves, puix aquest número és el de l'ensenyament i l'aprenentatge de l'experiència filosòfica pràctica, i significa introspecció, saviesa interior i una recerca incansable d'il·luminació espiritual. Fins i tot a mi, que no crec en res de tot això, quasi m'ha causat neguit.
