L’altre dia vaig anar a un funeral que fou bastant entretingut. Hi havia cançons-pregàries (com a persona no batejada, ni creient, ni practicant no en tinc ni idea de missa, crec que eren pregàries), reproduïdes a televisions de plasma amb subtítols i videoclips del Nostre Senyor Jesucrist.
L’església on se celebrava tenia un aire kitsch, amb quadres amb colors neó. I just quan creia que no podia ser més dinàmic, va sortir un amic de la persona a qui dèiem adeu a dir unes paraules ben salades. I fou preciós veure que en un espai pensat per ser sobri i solemne, la gent reia.
L’única certesa de la vida és la mort, diuen, i anar a funerals m’hi fa pensar molt. Si mai em mor, ajuntau-vos i acomiadau-me com a n’Antònia, la padrina de n’Auba: contau historietes, xapau-vos de riure i passau-vos-ho bé.
