L’altre dia, crec que era per Twitter, vaig veure un anunci d’un diari de finals dels anys vuitanta amb un llistat de pisos en venda a la ciutat de Madrid. Els preus rondaven els cinc milions de pessetes, amb l’equivalència serien uns 30.000 euros.
És veritat que molt ha plogut des de llavors, i que tot ha pujat de preu, però crec que és evident que unes coses han pujat molt més que altres. Per anar a les coses més insignificants, un xiclet quan era petit valia cinc pessetes (uns 3 cèntims), i ara val el triple. Aquesta dada generacional del xiclet, entre el que em costava a jo quan era fillet i el que li costa ara a la meva filla petita, més o manco coincideix amb les xifres oficials de l’augment de la inflació (IPC), que a les Balears entre el 1990 i ara ha pujat prop del 200 per cent, és a dir que els preus s’han triplicat.
En paral·lel, en aquest mateix període, aquell pis de 30.000 euros que s’anunciava a Madrid ara a Ciutadella val uns 260.000 euros, és a dir quasi nou vegades més. Ni IPC, ni flautes, el preu de l’habitatge ha seguit un altre camí, molt allunyat de la resta.
I sobretot està molt allunyat dels preus que es paguen per treballar, que al final és el que possibilita poder comprar-se una casa. Si el preu de l’habitatge ha pujat fins a nou vegades més, els sous a Balears en aquest període curiosament sí que va en la línia de la inflació, inclús un poc manco. Les nòmines ni s’han triplicat. Així si a finals dels vuitanta el sou mitjà era d’uns 7.600 euros nets anuals, ara està devers els 21.500 euros.
Açò vol dir que si abans en quatre anys de sou íntegre es podia comprar un pis, ara en farien falta fins a 12. Fa només un parell d’anys en feien falta nou, el que demostra que la diferència entre els salaris i el preu de l’habitatge va a més. I el més trist és que sembla que la cosa encara no ha tocat sostre. I mentrestant, la problemàtica no atura de créixer, ningú fa res seriosament per solucionar-ho.
