El director anglès de cinema, Peter Brook (1925-2022) va definir la paraula «teatre» de la següent manera: «Teatro es una palabra tan vaga que o bien carece de significado o crea confusión, porque una persona habla de un aspecto y otra de algo completamente diferente. Es como hablar sobre la vida. La palabra es demasiado importante para tener un significado. El teatro no tiene nada que ver con los edificios, ni con textos, actores, estilos o formas. La esencia del teatro se halla en un misterio llamado ‘el momento presente’».
Hi ha mil maneres de definir les disciplines artístiques que ens envolten, com per exemple, el cinema. Hi ha tantes formes de descriure’l que no acabaríem mai! Però això és degut al fet que el sentiment que ens suscita el sèptim art és únic per cada individu. Quan jo penso en el cinema, em ve al cap el pla de la papallona posant-se a l’espatlla de Jack Conrad, amb el sol tot just deixant intuir la silueta del seu últim i efímer raig. Però, per què penso amb aquesta escena de «Babylon»? Doncs, considero que això és causa de la delicadesa en el moviment de la càmera, junt amb les interpretacions, el rerefons i el color, representen l’essència del cinema.
Però aquesta «màgia», com la defineix l’analista de cine Jordi Maquiavelo, és absoluta i totalment subjectiva. Per aquest mateix motiu, no es pot definir el cinema d’una manera intrínsecament completa, atès que per fer-ho, s’hauria de deixar de banda la part més important; el sentiment que desperta. Ja que, per a què serveix el cinema si no és per despertar-nos emocions?
Des del meu punt de vista, poques disciplines artístiques són tan cabals com la indústria cinematogràfica. Però, sens dubte, una d’aquestes és el teatre. I és que aquestes dues disciplines germanes, guarden tantes similituds que penso que tots els dramaturgs són directors de cinema en potència.
Em sembla fascinant el fet de poder asseure a una butaca i observar, amb els teus propis ulls, sense pantalles pel mig, el transcurs d’una història meravellosa. Els actors estan a escassos metres de tu. Sembla que pots tocar-los tan sols allunyant la mà. Pots sentir cada alè dels personatges, cada expressió i cada gest amb un realisme absolut.
A diferència del cinema, cada representació és única, amb els seus matisos i dissimilituds que fan d’aquell instant, el moment present del que parlàvem abans.
Idò, ha estat aquest passat cap de setmana en el qual hem tingut la sort de viure vertaderament el present amb el Teatre de Butxaca. Un tipus de posada en escena més pròpia i casolana, on hem gaudit de la proximitat de l’art en les cantonades més recòndites de Ciutadella amb drames i comèdies.
Aproximadament, els quinze minuts que dura cada representació no deixa peu a l’avorriment. Les històries que es narren són diverses, ràpides, intrigants, captivats, fascinants, apassionants... i molts més adjectius acabats amb «ants».
Al punt al qual vull arribar és donar a entendre que el teatre, igual que el cinema, és un art major en tota regla i en qualsevol de les seves ramificacions, com poden ser els formats micro, musicals o tradicionals.
Tenim vertaderament molta sort amb la cultura teatral pròpia de l’Illa. Em sento també molt afortunat que sorgeixin cada vegada més iniciatives per avivar la cultura amb els premis dramatúrgics. Un bon exemple el tenim aquest any, ja que s’ha obert la primera edició del Concurs de Microteatre del Casino 17 de Gener. El que demostra que, encara avui, es continuen duent a terme grans propostes.
