Des que em vaig interessar per la política, sempre he vist que els presidents de qualsevol Executiu (ja sigui estatal, autonòmic o fins i tot local) se senten a gust quan la seva acció és recolzada per una àmplia majoria a les respectives cambres (de diputats o regidors), ja que es fa molt difícil dur a terme la seva activitat política si el Govern es veu obligat a actuar en minoria, o el que és el mateix, sense el suport majoritari dels diputats, ja que, en aquests casos, més d’un cop els grups de l’oposició posen traves que dificulten (fins al punt de malmetre) els plans de l'Executiu.
Partint d'aquest convenciment, he de reconèixer que se’m va fer molt estrany escoltar al cap del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, que «sempre hi ha hagut una concepció excessivament legislativa del Govern», i això perquè, segons ell, «es pot governar sense el concurs del Poder Legislatiu».
És cert que, un cop va fer aquesta sorprenent afirmació, de seguida va matisar les seves paraules per dir que tenia un gran respecte al Parlament, però el cert és que no era la primera vegada que el president apuntava la necessitat de diferenciar l'acció de govern de l'activitat legislativa del Congrés dels Diputats, molt probablement per fer-nos creure que des del Govern es poden fer grans coses. Supòs que aquesta és una de les maneres que té de «fer de necessitat virtut», cosa a la qual Pedro Sánchez ja ens té acostumats, tot i que no em sorprendria que més d’un afirmés que, a aquesta manera d’actuar tant sobrada del president, més aviat se li podria aplicar-se un altre refrany, aquell que, en castellà, s’expressa en aquests termes: «dime de qué presumes y te diré de qué careces».
Malgrat tot, he de reconèixer que alguna raó té Pedro Sánchez quan assegura que, si bé «les lleis són molt importants», convé tenir en compte que aquestes són, tan sols, un dels molts instruments amb què compta l'Executiu per obtenir resultats. «I els nostres resultats —afirma Pedro Sánchez— són molt bons i a l’abast de qui vulgui veure’ls i comparar-los».
És, segurament, a causa de veure les coses d’aquesta manera que Pedro Sánchez posa l'accent en el que, al seu parer, el Govern està fent molt bé (a manca d’aprovar noves lleis), i afirmi que «mentre Espanya segueixi creixent per sobre de la mitjana europea, creant ocupació, liderant la transició ecològica, defensant els interessos de la majoria davant de la minoria privilegiada, el nostre Govern de coalició progressista té sentit i força per continuar».
Per poca atenció que prestem a les seves intervencions, veurem que, en cada compareixença, Sánchez tracta de combatre el marc de la legislatura improductiva des del punt de vista legislatiu a causa d’estar en minoria al Congrés dels diputats, i ens demana que ens fixem en les bones dades de l'ocupació i en la bona marxa econòmica del país.
Com a estratègia no està malament, ho hem de reconèixer, ja que són aquestes les cartes que, de moment, pot jugar, però no hi ha dubte que la debilitat que demostra en l'acció parlamentària li ho està posant cada vegada més difícil, fins al punt que em costa creure que —com ell afirma— «hi ha govern per a molt de temps».
I és observant aquesta debilitat del Govern al Parlament que no deixa de sorprendre la bateria de mesures que Pedro Sánchez va anunciar dimarts passat aprovades pel Consell de Ministres, les quals abracen temes de gran envergadura, com la reforma de la llei de secrets oficials, la llei de grups d'interès per reforçar la transparència en el procés legislatiu, la reforma del Codi Penal per protegir la llibertat d'expressió eliminant sancions que puguin vulnerar-la, la reforma del dret a l'honor i la transparència en la publicitat institucional, entre moltes altres normes amb les quals pretén dur a terme el que ell defineix com un «pla de regeneració democràtica», que implica tocar necessàriament una vintena de lleis, cosa que només serà possible si aconsegueix el suport parlamentari.
Tenint en compte que no pot esperar res del Partit Popular, el qual, tot just anunciat el projecte del Govern, l’ha qualificat de «pla de degeneració democràtica», Pedro Sánchez ha de confiar tota aquesta ingent acció legislativa al suport dels «socis d’investidura» que, com estam veient, no s’han convertit (com ell voldria) en «socis de legislatura», i que, en alguns casos, com passa amb els set diputats de Junts, sembla que no estan disposats a donar-li cap suport, ja que, amb raó o sense, han votat contra totes les propostes de l'Executiu, sense que els importi un rave unir-se amb la seva actitud a Vox i al PP.
De moment, mentre EH Bildu veu amb bons ulls algunes de les propostes, com les relatives a la lluita contra la desinformació i el suport als mitjans en llengües cooficials, altres formacions, com ERC i el PNB, s'han mostrat més escèptiques. Sense anar més lluny, ERC (els set diputats de la qual li són també indispensables) qualifica el pla com «decebedor» i «tebi», subratllant que no aborda la derogació de delictes relacionats amb la llibertat d'expressió, com els delictes contra la Corona. El PNB, per la seva banda, critica la falta de consens i considera que algunes propostes són «inconcretes». I Podemos, que ha estat un soci incòmode per al Govern des de l’inici de legislatura, ja ha advertit que no donarà suport al pla si no inclou algunes de les seves demandes, com la declaració d'interessos dels grans presentadors (de ràdio i televisió) i dels directors dels mitjans.
Tasca ben àrdua, per tant, la de Pedro Sánchez, per poder dur a terme, amb suports tan dubtosos, el seu ambiciós pla de regeneració democràtica.
