Sala de professors

Els nadons neixen amb el gen que els capacita per tenir esperança i per açò des del primer moment busquen respostes més enllà d’ells mateixos.    Aquesta cerca els fa créixer, desenvolupant la ment, les habilitats comunicatives i accedint al coneixement necessari per entendre el món i saber què fer-hi. Res fan ben sols ni res aconseguirien sense implicar-se explorant camins en un entorn esperançat i amorós. La seva genètica també els posa a les portes de la por, de la tristor. Inclús són capaços d’angoixar-se fins al col·lapse físic i mental.

Genèticament, estem tan constituïts com éssers socials que les emocions com la por, la tristor, l’angoixa..., es transmeten socialment. Si estan presents en l’ambient, el nadó se les fa seves i les viu com pròpies.    Podeu estar ben segurs que quan el nadó és absorbit per aquest negativisme vital no se’n poden sortir si no són socorreguts. Sense unes abraçades, sense tendresa, sense somriures..., allà queda paralitzada la criatura caient en l‘abisme de l’abatiment. Cada any en veig i fan escarrufar.

Cal dir que aquesta socialització primària del psiquisme sobretot juga a favor: l’alegria, la tendresa, l’assossec,... també s’encomanen i, si està present en l’entorn, posen ales a l’ànim del nadó que navegant en el benestar ambiental prospera pletòric transformant, fins i tot, el coneixement en una necessitat. Els adults també som encomanadissos.

Elpis és la deessa grega de l’esperança filla de Nix, deessa de la nit. Sense fosca no és possible la llum, com tampoc sense renou sabríem del silenci.

Les quatre grans religions que configuren el pensament de la major part de la humanitat identifiquen l’esperança vinculada a la bondat. Pràcticament tots els pensaments filosòfics i els corrents culturals que coneixem situen l’esperança com l’acció que es desprèn de la bondat: ens crida a fer realitat allò que sabem que és convenient.

Vivim una epidèmia de males notícies. Les converses espontànies insisteixen que «tot és un desastre». Va creixent un estat d’ànim d’incertesa. Començ a sentir veus que confessen pors.

La por, la tristor, l’angoixa ens aïllen. Sense horitzó no sabríem per on surt el sol. Sense il·lusions de pes només ens queden desitjos i necessitats, llavors només sabem entretenir-nos consumint, el futur desapareix i la vida es redueix a la supervivència.

L’estat d’ànim és un precursor del pensament i de l’acció. L’estat d’ànim no és una situació transitòria, és un sentiment de fons que es prolonga. Es converteix en una manera d’estar. Els estats d’ànim convoquen uns pensaments o altres. Acostumam a    rebutjar els pensaments que divergeixen del nostre estat d’ànim abans d’haver-los analitzat.

L’esperança té a veure amb un estat d’ànim que convoca idees, obre portes i incita a explorar camins. L’esperança preveu i prefigura allò en què l’intel·lecte no es basta. L’esperança identifica un avenir assequible. Genera afany i compromís.

L’esperança, com l’alegria, la por, l’amor...    no es pot ensenyar. L’esperança s’encomana junt amb l’alegria, amb l’amor, la seguretat... El desànim fa impossible estar esperançat. L’educació exigeix una atmosfera esperançada que es contagií.     

L’escola és un instrument fonamental per tota civilització. S’hi couen les cures, el coneixement, la fraternitat, la llibertat, la felicitat compartida, l’humanisme, la reflexió..., i l’esperança.

L’estat d’ànim no s’improvisa i a vegades ni es confessa. L’estat d’ànim viatge encobert entre frases i gestualitats. L’estat d’ànim sobretot s’encomana.

El que es pensa i es decideix a l’escola depèn en bona part de l’estat d’ànim que hi predomina. La sala de professors representa el cor i el cervell de l’escola. L’estat d’ànim que hi preval determina el benestar del professorat, les maneres pedagògiques i, per tant, el futur del curs i de bona part de l’alumnat.

L’estat d’ànim del professorat del centre és decisiu. Com es detecta? Qui el cuida? Com es cuida?