Quantes polèmiques inútils ens podríem estalviar sí fóssim més prudents a l'hora de parlar. Privades i públiques. Polèmiques sobre l'elecció de llengua a les nostres escoles. Dirigents ofesos i irreconciliables en la política espanyola. Un Trump que es dedica a inquietar els esperits americans força carregar-los de brases. Precipitats, faltam a la veritat. Encenem el foc, ferim, condicionam i erram per incontenibles. Segueixen un munt de conseqüències evitables i inútils. Quantes hores per corregir perjudicis i estratègies de dir allò que no calia? O de dir-ho malament? Quants recursos perduts per lladrar en lloc de dialogar?
Al llarg dels segles hem après a contenir més el cos que el llenguatge: parlat, escrit, grafiat, reescrit… Funciona desbocat en persones físicament pacífiques, però amb una capacitat d’ofendre com arestes de vidre romput. No pels arguments, sinó per la falsedat de la incontinència i la desmesura.
Sense veritat no n'hi ha progrés. O potser sí… però només un temps. A qui serveix embeure’ns de mentida? Què val el viure estantís i monòton de les falsedats? Llavors no queda més remei que rodejar-se de succedanis i creure-hi.
Relacionam erròniament veritat amb llenguatge. Els llenguatges humans construeixen certeses però també munten enganys.
Avui en dia el progrés permet viure al costat de la veritat, com mai havia estat possible. La ciència i la progressiva democratització de la cultura i la comunicació així ho permeten. Tenim més fonts de coneixement que mai i tot tipus de vies per connectar-nos-hi.
Es podrien haver produït les primeres generacions més sàvies de l'espècie com a conjunt. Açò no és contradictori amb conviure amb volums immensos d'ignorància. Ignoràncies provocades sobre realitats d'avui. I ignoràncies dels sabers dels avantpassats que hem abandonat als marges, amb petulància.
Aquesta capacitat de veritat també s'ha convertit en capacitat de mentir i manipular. S'inverteixen corrents immensos diaris de recursos i de temps en propaganda, màrqueting, influenciadors, doctrines, saturar el lleure, algoritmes segrestadors…
Així que aquestes generacions privilegiades de saviesa també ho són de ramats contaminats de manipulació i alienació. A la dreta, l'esquerra, el centre, dalt (en les elits) i al subsòl social, arreu.
Sense veritat, no hi ha civilització que valgui la pena. Si l'ús dels llenguatges porta a l'error i l'opressió… llavors cercarem l'alternativa, abandonant al marge els constructes que calgui. Ja ho vam fer així amb gran part de les religions i altres sistemes d'idees, i amb persones, que no van resistir el contrast amb la veritat.
Sí, sí… estic convençut que aquest món mentider que ara sembla inevitable, acabarà purgat o decantat, pel cost que té en llibertat autèntica i en energia inútil. La humanitat ho va fer amb altres pamflets i devocions que semblaven tant imprescindibles com els actuals. Acabam substituint hàbits que es demostren servils.
La cosa rau en el llenguatge. No dominam del tot aquesta capacitat que l'evolució ens va afegir, que encara és tendre dins els mil·lennis de perfeccionament necessaris. La vista o el tacte estan per davant de l'evolució del llenguatge. Aquest depèn quasi del tot de l'aprenentatge, no de la genètica. I l'aprenentatge és fruit de cada generació, què acumula quasi res que es pugui heretar. Per açò és una capacitat que s'ha estirat relativament poc des del paleolític. Vivim un desajust entre parlar i pensar.
Dir és immediat. No exigeix processar. El mínim intel·lecte per resoldre una situació quotidiana sí processa. Però judicar de llengua és de franc. Descompassat. La pulsió per afirmar no espera. Diem, escoltam, ens ho empassam, repetim. Els llenguatges canvien les persones. Els esperits contaminats no callen, atien les brases.
Els diferents tipus de llenguatges que feim servir són eines limitades, s'aproximen a la veritat, però no la poden substituir. La parla, l’escriptura, fins i tot la reescriptura són més ràpides que el coneixement, però ens agrada fer passar una cosa per l’altra. Omplim la vida de paraules, que creiem sabers.
Pensam amb aquestes paraules i erram. Parlar pot ser instintiu. Ponderar exigeix pausa. La intel·ligència humana emana de la pausa. Moltes persones són conseqüència dels llenguatges. Nacions senceres han perseguit idees que rajaven de cortines de paraules.
Els llenguatges, com unes bones mans i uns bons valors, són imprescindibles. Podem ser uns desmanyats o persones manyoses. Podem emprar les mans per excel·lir o per ferir. Emprar bé aquesta capacitat afegida, que anomenam llenguatge, ens perfecciona. Per comunicar-nos bé, explicar el món i omplir correctament la sociabilitat. Els feim positius quan els controlam, no quan lladram.
Molt del que diem balderament condiciona qui mana. Erra a qui obeeix. Ens confon a tots per un temps. Fins que el saber substitueix gran part del que havíem afirmat.
Les conseqüències acaben imposant silencis de dol. Silencis llargs que ens permetin entendre tot allò succeït per xerraires i desmesurats.
Afegim idò silencis abans i després de dir, i potser guanyarem significats i fregarem veritats, i simplement serem més lliures per allò que no hem dit o per les falsedats que no hem escoltat.
Silencis…que fan llenguatges evolucionats, que fan forta la veritat, imprescindibles per alliberar-nos.
