Com aquell que no vol la cosa, hem fet la volta a l’illa en 29 dies, -haurien d’haver estat 30, però un dia diumenge 18 vam descansar-. Vam sortir de Cala Figuera, dins el port de Maó i avui acabarem el periple just a «s’altra banda» del mateix port, a cala Rata.
Açò m’ha fet recordar com era aquella «saltra banda» fa 70 anys. No sé per què té aquest nom, però es veu que les rates podien ser nombroses, ja que també hi havia un illot avui desaparegut amb el mateix nom que va ser drenat devers l’any 1933. Les casetes no eren moltes, com ara que arriben fins davant des Castell, i el sistema d’anar-hi era per la mar, emprant, la barca d’en Tòfol Mus Llabrés, casat amb na Rosa Reynés Aguiló, filla de Miquel Reynés Orpí, d’Alcúdia, que ja feia «berguins», és a dir, menar la gent d’una banda a l’altra previ pagament d’una petita quantitat.
Jo record el «Cala Rata» que era utilitzat per acompanyar el pràctic als vapors que entraven a port, però també l’empraven per dur arena de sa Mesquida i fer altres transports marítims. Cal pensar que la distància des de baixamar a Cala Rata pot superar els 4 km i per aquells temps els cotxes particulars eren molt pocs i el camí molt dolent.
A «saltra banda» hi feien estada gent de Maó, però també altres com la cupletista Pilar Alonso, maonesa de naixement. Més endavant es va anar consolidant la presència de persones conegudes com ara en Gabilondo, en Serrat, Ana Belén i Víctor Manuel, a més de la família Milà. I tants altres.
Vull rememorar un dels estadants habituals, Josep Cardona Mercadal, catedràtic de l’Institut i músic que quan l’any 1961 uns quants alumnes vam organitzar la tuna, es va capficar en què hauríem d’aprendre música, de manera que aquell estiu, poc després de dinar agafava el «Cala Rata» per anar a Maó a donar-nos classes de solfeig, amb una calorada que feia grinyolar els cans. De música no en vam aprendre gaire, i vull agrair l’esforç d’en Cardona, però la tuna, sense massa solfeig, va sortir aquell Nadal.
