En el capítol anterior, el conseller de la cosa anava amb calçons curts pel seu despatx, convençut que, passada la visita dels reis i el ranxo que els acompanyen, i d’haver-los mantingut i fet la gara-gara, ja tindria un estiu tranquil. Poc es podia pensar el tràngol que li venia.
I és que aquell dia, quan tothom ja estava convençut que l’aigua no cau del cel, a les Illes Tropicals va començar a diluviar, sobretot a l’Illa del Nord, on ja s’havien arribat a creure que mai més no podrien anar a cercar esclata-sangs.
La cosa és que l’aiguat va fer tant de matx que la ministra de Madrit, que devia ser de vacances a l’illa, es va retratar ràpidament amb els damnificats. I el conseller, quan ho va saber, va tenir clar que havia de córrer. El problema és que amb calçons curts l’homo era poc fotogènic, però per sort es nostro espia, que era allà disfressat de capitalista francès que ho ve a comprar tot, en tenia uns de recanvi a la maleta i els hi va deixar.
Per complicar més la cosa, la ministra va mig dir que els damnificats podrien rebre ajuts amb la declaració de zona catastròfica de l’Illa del Nord i el conseller se va sentir atrapat. Què hi podria afegir ell? Sort que l’assessor se les pensa totes i el va instruir perquè digués que el govern de les Illes Tropicals doblaria les ajudes. Cosa que costa creure.
Per paga, na Nataixa, que no s’entén com la tenen encara de secretària, va recordar al conseller que els torrents són competència seva, tant si els manté nets com si els manté bruts. I sembla que els manté bruts i molt bruts, i que part de la desgràcia té aquest origen...
Avui les aigües estan més tranquil·les, i mai tan ben dit. Però al despatx del conseller encara es viu la ressaca. L’espia, disfressat d’al·lota que surt als diaris perquè les immobiliàries li han dit que si vol llogar pis s’haurà de cercar parella, ha aconseguit entrar a la conselleria, però la veritat és que ningú no li fa cas.
- Que trobes, Juan Pelayo -va dir el conseller a l’assessor-, ara mos donen la culpa del desastre perquè no havíem fet net els torrents... Com si no tinguéssim altra feina que netejar torrents.
- Prest se n’oblidaran, conseller -va respondre l’assessor, intentant tranquil·litzar el seu superior-, ja ho sap que qui dia passa any empeny. De més grosses n’hem fetes i com si res...
- I es president que tenim allà -va continuar el conseller, que no es podia treure el tema del cap-, aquell que mai no me’n record què és de nom, ja podria haver borinat una mica abans del desastre.
- Ja ho pot ben dir, conseller -va atacar na Nataixa-. Carreteres tallades sense avís previ, gent evacuada amb helicòpter, cotxos aparcats ran de torrent, quin desastre!
- Bono -va replicar el conseller-, ara no ho vulguis fer gros, tu! Però i qui és aquesta al·loteta que tenim aquí? -va afegir el conseller per canviar de tema, quan va reparar en la presència de l’espia.
- Ah! -va fer na Nataixa, per més que sabia qui era en realitat-. És una jove de l’Illa del Nord que vol llogar casa i no pot.
- Mem -va respondre el conseller-. Però si cases buides i cases turístiques n’hi ha a betzef. Tots es meus amics en tenen.
- Però si no arribes als 2.500 euros de sou, les immobiliàries diven que no -va afegir na Nataixa.
- Ai, al·loteta -va respondre el conseller mirant-la fixament-. Com diu es meu company i conseller d’habitatge, «s’ha d’anar molt alerta amb qualsevol limitació del lliure mercat i la competència», que vol dir que no farem res. Però tu, tranquil·la, que amb el temps i una canya, segur que es teu problema es resol.
- A més -va continuar encara el conseller-, ara tenc una feinada tramitant rebaixes fiscals per a la policia. Així és que, vine un altre dia. I ànim, que segur que no n’hi per tant.
I es va quedar tan ample.
