L’altre dia vaig visitar el Museu d’Art Modern de Ceret, a la Catalunya Nord, i em va fer gràcia fixar-me en la increïble quantitat d’obres que hi havia sobre temes catalans (des de personatges fins a paisatges, passant per instruments) o que directament duien l’adjectiu ‘català’ al títol. Com és de suposar, és una qüestió en què ja m’havia fixat abans, moltes altres vegades, en molts altres museus. Perquè és impossible no fixar-s’hi: la presència de la catalanitat és una constant en l’obra de molts dels artistes fundacionals de la modernitat del segle XX. La llista impressiona: Aristide Maillol, Pablo Picasso, Joan Miró, Manolo Hugué, Pau Gargallo...
Ja fos perquè ells mateixos eren catalans o perquè tengueren una vinculació estretíssima amb Barcelona i/o Catalunya (tant la del sud com la del nord), i per molt d’èxit que alguns arribaren a tenir, mai no deixaren de crear tenint en compte el pòsit de catalanitat que en major o menor mesura els conformava. I encara podríem afegir un grapat de noms il·lustres més a la prodigiosa llista, per exemple el d’Antoni Tàpies, que a principis dels 80 va treballar a Ceret i actualment té per a ell tot sol tota una sala del museu.
No la descobrirem ara, la catalanitat radical i insubornable d’alguns dels artistes més grans del segle XX, en general és una informació que només la ignoren els espanyols, els quals en relació a Catalunya necessiten fer-se relats a mida perquè, si no, la realitat els resulta insuportable. Imagina’t que sabessin, per exemple, que Joan Miró, un dels deu millors artistes plàstics del segle XX, i el seu amic Josep Lluís Sert, un dels més fabulosos i més elegants arquitectes de la modernitat, un dia que eren en un pub crec que de Chicago varen firmar el llibre de visites del local acompanyant les seves signatures amb aquella estrofa presumptament eliminada de l’himne d’Els segadors, que diu: «De la sang dels castellans / en farem tinta vermella / per pintar a les parets / quatre barres i una estrella».
Tot això té un aire anecdòtic, és clar. Però fa gràcia pensar que tota aquella tropa d’artistes que no temien ser titllats de localistes o de nacionalistes són avui el pal de paller de l’art mundial mentre que tantíssims artistes dels darrers seixanta anys que han renunciat al que són per abraçar un cosmopolitisme desarrelat i despersonalitzador són avui el pur no-res, residus de la insignificança més pedant.
