Per damunt de tots els altres fets o esdeveniments que s’estan produint, per prodigiosos o monstruosos que siguin, pens que hi ha dos fenòmens que condicionen radicalment el futur proper de les nostres societats. Es tracta de la crisi mediambiental -especialment la climàtica- i de la intel·ligència artificial.
La combinació d’ambdós fenòmens dibuixen un panorama tan diferent al viscut durant centenars de milers d’anys, que crec que s’hauria de considerar el temps actual com el més revolucionari de tota la història.
Al mateix temps, tenc la sensació que mai com ara un període de revolució -que es caracteritza per l’excitació i la incertesa- s’hagi viscut d’una manera tan frívola, tan inconscient, tan passiva i irresponsable. Fins i tot si consideram altres anomenades revolucions, com les industrials i les consuetudinàries, mai no s’han encarat amb tan poca crítica social i amb tan poca anàlisi política.
Potser lamentam els successos puntuals, però sense anar al fons de les motivacions globals i dels significats profunds; potser ens aprofitam de moltes d’aplicacions tecnològiques, però no n’avaluam ni el cost ni el risc.
Assistim amb impotència a la crisi climàtica i ens sotmetem dòcilment a l’omnipotència de la intel·ligència artificial. Estam en un període revolucionari, però no és la gent qui fa la revolució, sinó qui la pateix impassiblement. Una subversió del fet revolucionari.
