El passat divendres vaig tenir l’oportunitat de veure l’adaptació de l’obra original de Gabriel Cortés anomenada «Coses d’Ara». Una comèdia costumista que pretén retratar les situacions quotidianes amb una barreja d’humor i crítica social subtil.
Va ser representada a la parròquia de Sant Esteve per un grup de joves aficionats al món de la interpretació. Les seves ganes d’actuar es van fer notar dalt l’escenari. Anteriorment, van posar en escena «Hotel Cosmopolita», també de Gabriel Cortés, i la seva interpretació al Casino 17 de Gener de Ciutadella va ser la que em va voler fer repetir l’experiència.
Així i tot, el que més m’agrada d’aquesta companyia juvenil és la proximitat amb gent d’edats similars. La seva independència i el que col·loquialment diem «cercar-se la vida», és cosa que aquests joves duen a flor de pell. Això provoca que molts dels joves que no estem acostumats a xalar del teatre, ens donem una oportunitat per fer-ho i gaudir-ho, encara que només sigui per veure els nostres amics actuant.
Des que vaig entrar, em va envair aquell sentiment tan semblant al que quan arribes a casa després d’un llarg viatge. Tal vegada això va ser fruit de la serenitat que desprèn la parròquia, o tal vegada va ser fruit de la disposició escenogràfica amb les parets blanques, les taules i cadires al voltant, els ventalls sobre les portes o els mobles que forneixen la bellesa a l’interior d’una llar.
Em van encantar les interpretacions; van ser naturals, fluïdes, serioses quan feia falta i còmiques quan calia i, el més important de tot: atrevides. En aquestes situacions no s’ha de tenir vergonya, un mateix s’ha de despullar d’embuts i sentiments davant el públic expectant, s’ha de deixar emportar per la personalitat del personatge que interpreta i, aquests actors i actrius ho van aconseguir.
Veure aquests joves compromesos amb el teatre, donant el millor de si mateixos en un projecte que requereix esforç i dedicació, és un exemple inspirador per a altres joves que potser mai no han entès el teatre com una forma d’expressió o entreteniment.
La direcció també va ser eficaç, amb un bon maneig posicional de tots els personatges. La manera com es va distribuir l’espai escènic va ajudar a donar vida als diàlegs i situacions d’una forma molt efectiva. Els moviments dels personatges no es limitaven a una rigidesa mecànica, sinó al fet de voler transmetre una emoció en cada pas, en cada gest.
L’obra no es va fer pesada en cap moment, tot al contrari, anava, així com una partitura, in crescendo. La representació en un sol acte va provocar un ritme constant, pausat únicament pel canvi d’escena.
Pel que fa a la resposta del públic, l’acollida va ser càlida i entusiasta. Les espontànies rialles que sorgien en els moments més còmics eren sinceres i agradables. Moltes vegades encapçalades pels més majors de la sala, ja que comprenien els acudits d’origen més antic amb major facilitat.
És evident que aquesta companyia juvenil té molt a oferir, no només pel seu talent sinó també per la seva capacitat d’adaptar-se i reinventar-se. Si continuen en aquest camí, no hi ha dubte que el seu futur dins del món del teatre serà brillant.
Tinc ganes de tornar-los a veure.
