Fa pocs dies aquest diari publicava un article amb el títol «El futur serà millor». Analitzava aspectes de l'activitat política actual, eleccions a Catalunya i nou model de finaçament. Situació al Regne Unit i França. Eleccions presidencials als EUA al novembre.
Faltaba el nou encaix de la política catalana amb la presència o absència, del president Puigdemot. La inacabable guerra de Ucraïna. La guerra d'Israel a Gaza i al Líban. El conflicte de la eleccions a Veneçuela que no donen un guanyador clar perquè el recompte de vots no ha estat objectivament contrastat.
És fàcil ser optimista, l'article ho era, si s'obliden els problemes més greus. La crítica a l'article està justificada perquè es pot raonablement afirmar que el punt de partida de l'opinió expres ada era apriorístic per parcial i incomplet... Completem.
1) ESPANYA I CATALUNYA. Junts té dues alternatives, fer una política agressiva en defensa de la independència per la «indifereència» del Govern Central respecte de la interpretació del Tribunal Suprem contrària a l'aplicació de l'aministia als polítics aforats, Puigdemont i Puig… En l'extrem no donar suport a les Corts per l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat (PGE), i eventualment provocar la convocatòria d'eleccions generals que podrien guanyar PP i VOX.
La segona es forçar la Generalitat a complir el programa pactat amb ERC i Comuns en especial en relació al nou finançament, esperar a la sentència de Tribunal Constitucional en relació a la del Tribunal Suprem, tot mantenint el suport al PSOE a les Corts i aprovant de manera activa els PGE quan es presentin.
La primera alternativa es aplicar el principi de «quan pitxor, millor». La segona, construir sobre la realitat present. Junts no és un partit marxista que vol provocar la revolució i per tant en el que el paradigma «quan pitxor, millor» aplica perquè la fa més probable. Provocar l'arribada del PP i VOX al Govern Central tindria per Junts un cost electoral alt, molt alt, excepte per als seus electors molt «enfadats i decepcionats»… no són tants. Hi ha raons per pensar que Junts optarà per la segona alternativa… estabilitzar críticament el Govern Central i la Generalitat. L'avançament del Congrés del partit al octubre dona lloc a aquesta esperança.
2) UCRAÏNA. En una guerra per raons ideològiques com es la d'Ucraïna és difícil pactar sobre el principi de «pau per territoris». És massa fàcil reiniciar-la per les mateixes raons per les que es va començar. Totes las guerras d'Orient Mitjà ho demostren. Només la pau en base a equilibris territorials, territoris per territoris, com va succeir al 1979 per la invasió d'Egipte del Sinaí pel president Sadat va permetre arribar a una pau duradora després de cinc guerres, l'última la dels sis dies de 1967. No hi ha hagut més conflictes entre Egipte i Israel. Les guerres a la zona des de llavors, entre Israel i el grups terroristes de Hamas, sunites, i Hezbolah, xiites, s'han basat en raons ideològiques. «Pau per territoris». La pau fa anys que no és possible, aquest no és el camí.
El que fa ara Ucraïna a una altra escala amb la invasió de territori rus a Kursk és una política similar que el que va fer Egipte en el seu dia al Sinaí.
Els EUA i la UE volen el fi de la guerra d'Ucraïna. No és possible arribar a una pau estable si no és a través d'un intercanvi de territoris… que ningú guanyi del tot.
El temps ha demostrat que Rússia no pot guanyar aquesta guerra i Ucraïna tampoc. Ni per al Kremlin és acceptable ni per a la NATO. Per al primer la pau no s'acceptarà si no hi ha guany territorial. Per al segon si no hi ha una demostració palpable que la guerra acaba sense derrota militar d'Ucraïna i que l'ajut militar de la NATO ha estat justificat i útil. Si Ucraïna és capaç de mantenir els guanys territorials dintre de Rússia tindrà un actiu a intercanviar i la demostració de la seva «no derrota» serà un fet. Ens aproximarem a la pau. Una treva indefinida com a Corea al 1953 és una solució no òptima pero sí suficient.
El dubte que Trump no guanyi les eleccions al novembre serà un incentiu per a Rússia per pactar la pau però s'haurà d'esperar al resultat d'aquestes. Abans intentaran «hackejar» els resultats com ja varen fer fa 4 anys.
3) PALESTINA
El que el temps ha demostrat és que la guerra desfermada per Israel per derrotar Hamas no ha tingut èxit. L'impacte de la guerra, 40.000 morts i Gaza destruïda en un 70%, són desproporcionats respecte els actes de terrorisme comesos per Hamas a l'octubre 2023, no és justificable. Els resultats obtinguts són minsos més enllà de la nul·la ètica de la política seguida per Israel des de fa deu mesos. És aquesta una veritat massa evident per ocultar-la.
Semblaria que el primer ministre Netanyahu manté la guerra perquè no sap què fer l'endemà de la pau una vegada demostrada la impossibilitat d'alliberar els hostatges i de no tenir proves feafents de la derrota de Hamas… i ara també Hezbolah.
Hi ha moviments polítics al si de la societat israelí contra els privilegis dels ultraortodoxos, tenir un sou de l'estat per estudiar la Toraa, no fer el servei militar… qüestió que afebleix la coalició de govern. La dimissió del ministre de Defensa Benny Gantz fa unes setmanes és la punta del iceberg del corrent social i polític que corre per sota del govern israelí de coalició de dreta i extrema dreta.
Aquestes qüestions porten a l'esperança d'una pau que serà precària com ho han estat totes fins ara. L'ocupació de Palestina per 600.000 israelís assentats en colònies a Cisjordània i Jerusalem defensades militarment és la prova que només un doble estat, palestí i israelí, sobre el territori de Cisjordània pot resoldre el problema però cal perquè sigui posible que hi hagi un altre govern a Israel.
De nou el resultat de les eleccions presidencials als EUA al novembre seran un factor determinant per arribar a la pau però abans un alto el foc és a tocar. A tots convé i seria un primer pas en la bona direcció.
4) VENEçUELA. Sembla provat el frau electoral a Veneçuela. Ni el governs d'esquerra a Sudamèrica, Brasil, Mèxic i Xile ni las N.U., la C.E. o la Fundació Carter defensen un resultat que el govern Maduro no ha estat capaç de demostrar presentant els resultats de les votacions de les meses electorals.
És qüestió de temps que l'oposició arribi al govern a Veneçuela. El que no li convé és la violència i és per això que és possible que la situació es mantingui en un statu-quo d'estabilitat precària, i una forta repressió dels dissidents interiors. No hi ha raó per pensar que Veneçuela esdevingui una segona Cuba. La guerra freda és acabada.
El resum és que hi ha raons però no certeses per pensar que el futur serà millor.
