El passat dimarts 13 d’agost es va produir la trobada anual dels membres de l’IME, amb assistència del conseller de Cultura, que presideix el Consell Rector per delegació del president del CIM. Era, sens dubte, un bon moment per a reflexionar en veu alta sobre l’institut i sobre el paper dels intel·lectuals que en són membres, i és el que vaig fer per sortir al pas d’algunes opinions o dels dubtes que hagin pogut sorgir sobre aquesta institució, ja que és fonamental que tots tinguem ben clar quin és l’objectiu d’aquest centre públic d’investigació, recerca i difusió de la cultura i de la ciència que, des de Menorca, actua amb plena llibertat i autonomia, incardinat, però, com a organisme autònom, en l’estructura administrativa del Consell Insular.
Entenent, doncs, l’IME com a organisme autònom de caràcter administratiu que es va crear d’acord amb el establia l’article 85 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local, i que avui actua a l’empara de l’article 80 de la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i dels articles 17 s) i 41.1.a) de la Llei 4/2022, de 28 de juny, de consells insulars, cal dir d’entrada que el paper que, des dels seus inicis, atorguen els nostres estatuts a l’IME parteix d’un fet cabdal: que els qui en som membres no ho som per la ideologia que puguem tenir, sinó per la nostra condició intel·lectual i científica, adverada pel currículum que cadascú ha anat configurant al llarg de la seva vida professional.
L’IME és, per tant, un institut format bàsicament per intel·lectuals, per persones que han fet de l’estudi, del pensament i de la ciència (i aquí hem d’afegir-hi també la tècnica, la literatura i l’art) el seu objectiu de vida, i contràriament a la figura del polític, que manté una militància ideològica i doctrinal que el situa en una estructura ben definida i amb paràmetres clarament establerts, l’intel·lectual, encara que la seva vida orbiti entorn d’aquestes mateixes realitats, té el deure d’oferir una visió crítica del món que l’envolta, però sense tenir la intenció de formar part del poder, ja que un cop entra en les estructures de poder o és cooptat per aquest, l’intel·lectual metamorseja la seva vertadera essència i ja no defensa causes justes sinó posicions de poder.
Aquesta és la raó per la qual no particip de la idea gramsciana de l’«intel·lectual orgànic», per dir-vos que em sent més proper al que Julien Benda va escriure a La trahison des clercs (1927), on criticava els intel·lectuals per haver abandonat el deure fonamental de ser guardians de la veritat i de la justícia i haver-se dedicat a perseguir interessos polítics i nacionalistes.
Crec, doncs, amb Benda, que els intel·lectuals han de mantenir la seva independència i no sotmetre’s als dictats dels estats, del partits o dels interessos econòmics. La seva autonomia és, doncs, crucial per preservar la integritat del seu pensament i la veracitat de les seves contribucions a la societat. És el mateix que, més recentment (1994), defensava l’activista palestinià-nord-americà Edward Said quan, explorant el paper i la responsabilitat dels intel·lectuals en la societat, argumentava que els corresponia de ser crítics i de mantenir-se independents de les estructures de poder.
2 ENTENC, PER TANT, que als membres de l’IME ens correspon, com a intel·lectuals, participar activament en el debat públic. En tots els camps. La nostra funció no es limita, per tant, a l’espai acadèmic o als cercles tancats d’experts, sinó que ens hem d’involucrar en la discussió dels temes socials i polítics que afecten la societat en general, i la nostra participació en l’espai públic és crucial per influir en l’opinió pública i promoure els canvis que creguem necessaris en el camp social, però no ens correspon prendre les decisions, perquè aquesta és una tasca reservada exclusivament als polítics elegits de manera democràtica.
I açò implica la necessitat que siguem útils a la societat i que, en les matèries en què som experts, fem arribar als polítics el resultat dels nostres treballs, de les investigacions que duem a terme i, també, del nostre pensament, per tal que ells, després, actuïn en conseqüència, en el ben entès que sempre mantindrem una actitud de crítica positiva amb la seva actuació, ja que des de la independència de criteri, ens correspon ser crítics amb el poder quan creiem que des d’aquest es defensen posicionaments que, al nostre entendre, són contraris a la raó, a la justícia o a la ciència.
Per tant, la missió que tenim els membres de l’IME és la de treballar en la cosa pública, cadascú des del seu àmbit; la d’estar atents i, sobretot, disponibles per ser útils a la societat des de la més absoluta independència de criteri, però sense oblidar mai que, si bé la nostra missió és de lluitar per la justícia i la veritat des de la reflexió i la crítica, no ens correspon exercir posicions de poder, que, en una democràcia, es reserven de manera exclusiva als representants que, legítimament, han estat elegits per estar al capdavant de les nostres institucions.
És, doncs, amb aquest esperit de compromís amb la cosa pública i sense mai oblidar que hem estat convidats a ser membres de l’IME no per la nostra ideologia sinó pels nostres coneixements i per la nostra expertesa en algun dels molts camps en què es despleguen la cultura i la ciència, ens correspon servir fidelment aquesta institució que està cridada a dur a terme, amb absoluta autonomia, una tasca intel·lectual que, sens dubte, farà, com ha fet des de la seva constitució, un gran servei a Menorca i a tots els menorquins.
